El meu primer agraïment a Ernesto Valverde és per haver dignificat el Barça durant la primera hora en el càrrec d’entrenador. Després de les glopades de vergonya que em vaig empassar durant la trista roda de premsa de Josep Maria Bartomeu dilluns, m’ha agradat obrir la finestra i deixar passar l’aire. Avui he escoltat el missatge sincer d’una persona íntegra. No ha donat grans titulars perquè acaba d’arribar però, sense empassar-me que no ha parlat amb Robert fins fa quatre dies, avui no ha calgut cap ambientador per seguir una roda de premsa. La de dilluns feia pudor de mentida. Agradi més o menys el joc de l’equip, en aquest club l’única veritat és el futbol.
Valverde ha parlat més com a exentrenador de l’Athletic de Bilbao que com a entrenador del Barça. De fet, ha parlat més vegades del Barcelona que no pas del Barça i ha reconegut que l’Athletic és el club de la seva vida. Si ell ho sent així, i té tota la lògica per la trajectòria com a jugador i com a entrenador, em sembla perfecte. M’ha encantat que no hagi renegat de l’etapa a l’Espanyol. Només faltaria! La naturalitat i la sinceritat per davant de tot. Si algun perico que el va estimar el rebutja per vestir-se de blaugrana, té un problema. Si algun culer en recela perquè va estar a punt de donar el primer títol europeu a l’Espanyol, que s’ho faci mirar. Que l’estimin i l’enyorin a l’Espanyol, el València, l’Olympiakos o l’Athletic parla molt bé del Valverde entrenador i del Valverde persona.
El Valverde persona m’ha seduït. No ha fet un discurs de cara a a galeria. No he escoltat tòpics. He escoltat respostes prudents i respectuoses. Ha començat nerviós i agraït. Amb els ulls ben oberts, absorbint tota la informació que li arribava en un lloc nou i amb gent nova. Ell, que va marxar de Bilbao en un dinar amb tota la plantilla, ha expressat el desig de “fer grup”, “crear vincles” i treballar “l’esperit d’equip”. Ha tranformat l’ego dels futbolistes en autoestima per guanyar i ha assegurat que té una confiança “extraordinària” en el que pot fer al capdavant del repte “més difícil però també el més bonic”. A Valverde li sobra integritat moral i tindrà prou personalitat per plantar-se i acomiadar-se amb dignitat si els egos de la llotja, els mateixos que han deixat el bàsquet a les fosques, volen fer ombra al vestidor. Desitjo que faci el que li diguin el cap, el nas i el cor i, sobretot, que triï molt bé a qui s’ha d’escoltar. Els pacificadors del club, aquells que no volen ismes però indueixen els socis a votar a favor d’una acció de responsabilitat venjativa, ja van escalfar el cap a Martino amb els “rinconcitos y los intereses”. Així ens va anar.
El Valverde entrenador necessita temps però les pinzellades del discurs futbolístic que ha dibuixat a l’Auditori 1899 m’han agradat. En absència de joc, sempre es retreu falta d’intensitat, d’actitud o de forma física. Valverde no ha pronunciat cap d’aquestes paraules, les dues primeres de les quals es donen per enteses en un equip professional. Quan li han preguntat per l’estat físic, ha reconegut que és un factor important però ha donat més importància a “l’estat anímic, que està relacionat amb el joc. Ho va dir Johan Cruyff”. Fins i tot ha arribat a parlar “d’un joc de migcampistes i combinació” i, a diferència del vicepresident esportiu que s’asseia al seu costat, sí que li ha semblat important tenir el filial a 2ªA. Obro parèntesi, aquest mateix vicepresident, que ha renegat diverses vegades dels equips formatius i que més que gris és transparent perquè no se li coneix obra futbolística al club i ningú li adreça cap pregunta, va dir un dia inspirat que el Barça seria com l’Athletic de Bilbao i només guanyaria una Copa de tant en tant si mirava gaire al planter. Tanco parèntesi. Amb les reserves d’una primera roda de premsa, sona a música celestial. Desitjo, Ernesto, que gràcies a la feina de formigueta acabis deixant la petjada d’un elefant.
PD: Ernesto, el Barça juga al Camp Nou. Una persona intel·ligent com tu ho aprendrà aviat.
