La credibilitat és un bé preciós que és guanya a poc a poc en el dia a dia, però es perd amb molta facilitat. Ernesto Valverde ha completat les dues temporades que va firmar com a entrenador del Barça alimentant el seu palmarès de tècnic guanyador amb dues Lligues, una Copa i una Supercopa. No és mal balanç, però pel camí s’hi ha deixat la confiança d’una part important del barcelonisme. Les desfetes de Roma i Liverpool i el bloqueig de l’equip a la Lliga de Campions li han passat factura clarament, però també la seva aposta conservadora i resultadista, que ha afavorit l’envelliment del nucli dur de l’equip, ha seguit frenant l’entrada de saba nova procedent de la pedrera i s’ha traduït en un Barça més pragmàtic que atractiu. Tots aquests factors han fet que molts seguidors ja no el vegin com el líder que pugui convertir el Barça de Messi en un equip altra cop dominant i encara menys han entès que la junta directiva de Josep Maria Bartomeu li hagi allargat el contracte per una tercera temporada. Sigui com sigui, Valverde sembla afrontar aquesta pròrroga amb una ambició diferent. El tècnic ha acceptat el repte de regenerar el seu equip -un equip que ha guanyat molt i que li ha donat molt- i en els dos primers mesos de competició ha pres decisions que marquen distàncies amb el Valverde de les dues últimes temporades.
El més cridaner a primera vista segurament sigui el canvi radical de situació de Rakitic, de ser un jugador intocable en el pla A i en el pla B de l’equip i el més utilitzat de la plantilla els dos darrers anys, a veure tots els partits des de la banqueta o la grada. La seva sentència de fa uns mesos assegurant que «el meu lloc està ocupat» és ara la banda sonora de l’etapa de renovació en què ha entrat l’equip. Ningú esperava de Valverde moviments tan agressius com aquest. I no ha estat l’únic, però sí un dels més simptomàtics, perquè no només afecta a l’estatus d’un jugador estructural, amb alt pes específic a l’equip i al vestidor, sinó també al paradigma del migcamp i per extensió a la filosofia de joc de l’equip. Hem passat del duet Busquets-Rakitic com a veritat revelada al duet De Jong-Arthur com a profecia d’un retorn al futur del Barça. I tot això en el context d’un mig del camp amb set jugadors per a tres places i la competència disparada.
Valverde ha tocat més tecles en aquest inici de curs. L’arribada d’un jugador top com Antoine Griezman, avalat per ell i fitxat a un preu descomunal (120 milions), no ha significat la coronació d’un nou trident. Messi, Suárez i Griezman són part del pla A de l’equip, és evident, però les lesions dels dos primers i l’adaptació progressiva del tercer han deixat un espai que Dembele, Carles Pérez (Barça B) i Ansu Fati (juvenil) han aprofitat per guanyar-se un rol significatiu d’aquí a final de temporada, com a alternativa tàctica o per entrar en les rotacions. També aquí ha estat clau el pas endavant de Valverde, perquè a diferència de temporades anteriors, ara els mèrits tenen més pes que els galons, les substitucions naturals (per posició) estan abans que les recol·locacions o els invents i sí, no s’equivoquen al llegir-ho, ser un jove de la casa ha deixat de ser un handicap per entrar als plans de l’entrenador.
Per això, per exemple, Suárez pot ser substituït per Ansu Fati per recuperar la iniciativa davant el Vila-real (2-1); Busquets pot ser rellevat per Arturo Vidal per guanyar agressivitat al mig del camp i remuntar-li un 0-1 a l’Inter; Dembele pot deixar Griezman fora de l’onze titular davant el Sevilla; Araujo (central del filial) pot substituir Todibo al centre de la defensa en comptes de confiar en tipus més experts com Busquets, Rakitic, De Jong o Semedo; i Carles Pérez pot ser titularen absència de Messi a Getafe, quan fa uns mesos Sergi Roberto, Arturo Vidal o Rakitic haurien ocupat una posició que els és aliena. En el seu tercer any a la banqueta del Camp Nou, Valverde pot ser el mateix entrenador, però està donant una versió nova. Ha deixat enrere la seva zona de confort i està sacsejant l’equip per generar un nou impuls al vaixell de Messi. Veurem si manté el rumb, veurem si tot l’equip el segueix i veurem si la competició li concedeix el temps necessari per tancar el cercle.
