Estic tip dels amistosos de Nadal de la selecció. La fórmula ha caducat. Tot és monòton. Ho dic així de clar i de català. Pel broc gros. Si algú vol acusar-me del que no és, endavant. Hi va haver uns anys en què els partits de la selecció eren necessaris i molestaven allà on no ens deixen jugar de veritat. Omplir el Camp Nou contra l’Argentina i el Brasil era un espectacle esportiu i reivindicatiu de primer nivell. Els dies nadalencs, quan només el Regne Unit juga a futbol, en plena sequera de partits, el món de la pilota mirava cap al nostre país. Molts ulls van veure la primera estelada. Moltes orelles van sentir els primers crits demanant la independència. Molts cervells es van preguntar què era Catalunya. Amb l’enorme figura de Johan Cruyff vam trobar una escletxa per explicar-nos al món, encara que fos només una mica. Fins i tot els amistosos de cortesia amb el País Basc van fer pessigolles a Madrid i van ser espectacles esportius molt dignes.
Odio que cada dos anys, amb l’excusa de les Eurocopes i els Mundials, la colonització espanyola ens envaeixi més desacomplexadament del que és habitual. Odio aquella propaganda que, amb l’excusa del futbol, ens embolica amb la bandera espanyola. Al mateix temps, envejo la sensació de tenir una selecció amb la qual identificar-se del tot a nivell futbolistic i sentimental. Futbolísticament, l’Espanya campiona ha estat una selecció extraordinària. Com l’Alemanya dels últims anys, tot i l’evident diferència estilística. Totes dues han fet mot més bé al futbol que Grècia o Portugal però el problema és polític, no futbolístic. I, com a tal, exigeix una solució política. I ja se sap que la política i el futbol no es poden barrejar, a no ser que ho facis des de l’stablishment. També sabem que la política és un dels grans tabús del futbol i que, a excepció de Pep Guardiola, cap nom estratègic badarà boca si percep el risc més mínim. I, mentrestant, Catalunya juga contra Tunísia un amistós del mateix valor que l’Andalusia – La Liga Team. Com que s’acaba amb empat, es resol als penals com una patxanga de pretemporada.
Aquests amistosos de Nadal són tardopujolisme al segle XXI. Una anacronia. El país ha canviat, ha accelerat i el futbol s’ha quedat enrere. Quan Catalunya es mira al mirall com una nació, la Federació Catalana de Futbol s’entossudeix a veure’s com una autonomia. Una nació, una selecció. I tant que sí! On s’ha de signar? Però no, rotundament no, a una selecció nadalenca. Si hi ha rival, hi ha partit. I si no hi ha rival, o és tan poc atractiu que la selecció d’un país de 7 milions d’habitants ha de jugar en un estadi per a 9000 espectadors, deixem-ho córrer. Mentre esperem l’oficialitat, prefereixo jugar de tant en tant però de veritat. Prou folclore, si us plau. Una selecció, un caneló.
