El barcelonisme torna a parlar de triplet. Fa exactament un any, l’equip de Valverde estava en una situació pràcticament calcada a l’actual: líder destacat a la lliga, finalista de Copa i amb els quarts de final de la Champions encarrilats amb un 4-1 a la Roma al Camp Nou; després la clatellada a l’Estadi Olímpic romanès va restar glamur a una temporada excel·lent. Somiar no només és gratis, sinó que és molt sa, però tothom hauria de tenir clar que un somni és un somni. A vegades, poques, es fa realitat, però si es converteix en objectiu, tens molts números perquè el balanç final tingui aspecte de fracàs.
El Barça de Guardiola va fer realitat uns quants somnis i va acostumar els culers a guanyar tant que, de tant en tant, havia d’aixecar el dit per recordar a tothom el que costava guanyar cada partit. Doncs guanyar Lliga, Copa i Copa d’Europa el mateix any deu ser això mateix elevat a l’enèsima potència. Per això només s’han completat 8 triplets en tota la història. El Barça és l’únic que n’ha fet dos (2009 i 2015), però tres dels cinc equips amb més Copes d’Europa, Reial Madrid, Milan i Liverpool, no han estat mai capaços de conquerir la triple corona. Per què? Doncs perquè és una gesta que exigeix talent, esforç, experiència i mentalitat a nivell d’excel·lent, una gran plantilla, equivocar-se molt poc i que la força t’acompanyi. Una remota alineació d’astres que avui només és a l’abast de quatre equips (Barça, Ajax, Porto i Manchester City) que d’aquí a dos dies poden quedar reduïts a un o dos quan es jugui la tornada dels quarts de final de la Champions.
No es pot negar que el Barça de Valverde ha fet un munt de coses bé al llarg de tota la temporada per arribar al mes d’abril optant a guanyar les tres competicions (que això sí que és un objectiu), que ha aconseguit elevar el llistó respecte a l’any passat amb l’entrada d’Arthur i la consolidació de Dembele i que ha tingut jugadors capaços de refrescar els titulars sense perdre competitivitat (Vidal, Semedo, Malcom, Lenglet, Aleñà, Cillessen). Les últimes setmanes, per exemple, sumant 10 de 12 punts davant Betis, Espanyol, Vila-real i Atlètic de Madrid, ha superat un test de qualitat que li ha permès arribar a l’eliminatòria davant el Manchester United amb la Lliga pràcticament sentenciada. Un detall que no només el posa en avantatge respecte als altres quatre aspirants -que estan frec a frec a les seves lligues-, sinó que li ha permès el luxe de jugar aquest cap de setmana -a Osca- sense desgastar cap titular abans del duel decisiu de dimarts al Camp Nou. Un altre factor diferencial respecte a l’any passat, quan pràcticament cap titular va poder descansar a la lliga abans de patir el KO de Roma.
I ja que parlem dels detalls, val a dir també que l’equip blaugrana arriba a la desena de partits que decidiran els tres títols pràcticament sense lesionats, amb bastants jugadors clau en gran forma i amb l’equip molt i molt sòlid com ho demostra que no ha encaixat gols en 6 dels últims deu partits que ha jugat. I, malgrat tot això, encara queda el Manchester, el Liverpool de Jürgen Klopp, una final potser amb la Juve de Cristiano Ronaldo i la final de Copa amb un València en ratxa. Un repte continu que convida a recordar que la felicitat no està només en la meta, sinó en el camí per arribar-hi.
