L’històric Mundial d’Infantino és un bolo de pretemporada, a 40 graus de temperatura, amb massa convidats de pedra, però amb un bany d’or de 24 quirats per comprar la complicitat dels clubs.
La FIFA ha posat tota la carn a la graella per vendre que el Mundial de clubs és el cim de la competició de clubs, que hi haurà un abans i un després d’aquest estiu històric i que serà el nou big bang del futbol. Com a declaració d’intencions ja sona hiperbòlica i, com passa sovint en cinema, el tràiler és infinitament millor que la pel·lícula. I el principal culpable és el pare de la criatura, el president de la FIFA Giani Infantino.
L’única raó de ser d’aquesta competició és la pasta. Ni la història, ni la competició, ni el públic, senzillament atrapar una part més gran del pastís del futbol. El primer intent va ser transformar la Intercontinental en Mundial de clubs (any 2000). Se n’han jugat 20 edicions i només les recorda el palmarès del campió. No va funcionar com a competició global (tampoc li va funcionar la Copa Confederacions). El nou Mundial és el penúltim intent o potser el mateix nyap elevat a l’enèsima potència. Es passa de 6 a 32 equips, però la diferència la fan els diners. Es tracta de moure 2.000 milions entre drets de TV, màrqueting i entrades; 1.000 milions i un trofeu d’or de 24 quirats són per convèncer els clubs que els ha tocat la grossa i els altres 1.000, per als negocis de la FIFA.
Si la FIFA prioritzés l’interès de la competició, el nivell de l’espectacle o l’impacte en la història del futbol, el torneig seria molt diferent del que és. D’entrada no es jugarien partits a Miami, a les 3 de la tarda i a quasi 40 graus; tampoc hi hauria partits de 10-0 com el Bayern-Auckland City; ni partits amb zero interès i les grades quasi buides; la llista dels 32 participants no estaria plena d’equips, per entendre’ns, de segona o de tercera divisió; els clubs no hi anirien a fer una gira de pretemporada, amb poc entrenament i jugadors i entrenadors acabats de fitxar, i per descomptat no hi faltarien els campions de la Premier, la Liga i la Serie A.
S’ha de ser bastant negligent per voler crear la mare de totes les competicions i aconseguir cap de les 12 places destinades a equips europeus sigui per als campions de les millors lligues del continent, Liverpool, Barça i Nàpols, ni per a dos dels quatre semifinalistes de la Champions (Arsenal i Barça) i, en canvi, vagin a parar a equips com el Salzburg o el Porto. No té sentit que equips que són al top 10 dels rànquings de la UEFA d’aquest any i dels últims 10 anys i també al palmarès històric quedin exclosos d’una competició com aquesta. Quina normativa amb cara i ulls sacrifica equips de la Liga o de la Premier (màxim 2) a costa d’ampliar la presència del parc temàtic de la MLS (3) o duplicar la d’equips brasilers (4).
Tan es val. Infantino té tots els focus, com volia; té la fàbrica de bitllets funcionant a discreció, com perseguia; té un grapat de clubs als seus peus, motivats per xifres dobles de milions que els permetran gastar més; i té el relat pràcticament fet. Però d’història, poca. La competició, mediocre. I del peatge físic dels jugadors i els equips, ja en parlarem la pròxima tardor.
