Si un tipus com Javier Tebas diu que ”la Superlliga ha fet el ridícul” no pots fer altra cosa que empatitzar amb els dotze clubs que la van posar en marxa, ni que fos durant 48 hores. Perquè no s’enganyin, l’exfan de Fuerza Nueva parla per la butxaca i pels tres milions d’euros que diuen que s’embutxaca per presidir la lliga espanyola (LFP). Tres quarts del mateix passa amb el president de la UEFA, Alexander Ceferin, que es va passar aquelles 48 hores amenaçant i coaccionant a tort i a dret com si fos el capo de la màfia, veient perillar la meitat del poder, del protagonisme i dels calés que remena gràcies a la Champions League. O el de la FIFA, Gianni Infantino, que vetlla per un Mundial de Clubs que si ara ja interessa poc, amb una Superlliga de clubs top en marxa encara interessaria menys. Ells són els triomfadors d’aquesta guerra llampec del futbol; els que es volen emportar partits de la lliga a Miami; els que buiden els estadis amb partits a l’hora de dinar o a la de dormir; els que s’inventen una Supercopa espanyola de quatre equips, el mes de gener a l’Aràbia Saudita; els que s’han venut el Mundial de 2022 a Qatar per jugar-lo en ple hivern; els que s’enduen els jugadors dels clubs quan els dona la gana i per reial decret; els que practiquen el “tu juga, jo cobro i ja te’n donaré una part”; els que no els importa matar l’espectacle imposant un calendari insostenible pels jugadors.
Que aquesta gent hagi tingut la barra aquests dies d’abanderar la defensa del joc, del jugador o de l’aficionat, provoca les mateixes arcades que sentir Florentino Pérez afirmar que la Superlliga venia a salvar el futbol de la ruïna, perquè en l’única cosa que pensa el president del Reial Madrid és en ampliar el seu negoci i el d’una part molt petita del futbol mundial. És el que fan els oligarques, addictes a l’IBEX i beneficiaris del BOE com ell. Si els deixessin, s’endurien tot el pastís i després ja decidirien quantes engrunes deixaven a la resta per construir-se la reputació de benefactors. El fracàs d’aquesta Superlliga és una bona notícia, perquè el futbol s’ha estalviat una mala solució al seu problema, però el problema persisteix i algun dia l’hauran de resoldre.
És normal que els clubs que més aporten a l’espectacle i per tant al negoci del futbol vulguin tenir més control sobre les decisions que els afecten i sobre els beneficis que generen, però també és cert que cal governar la seva lògica inflacionista -i elitista- basada a tenir més, gastar més, pagar sous més alts, comprar més car, pagar les comissions que calgui, tenir els millors, marcar més distàncies amb els de baix… Entre els buròcrates i els oligarques hi ha d’haver un camí del mig, que millori l’interès de la Champions sense tancar la porta a ningú, que recompensi millor els clubs en funció dels seus mèrits i la seva aportació, però que també vagi més enllà del fair play financer i fixi límits salarials, reguli traspassos i comissions, es comprometi amb un calendari més racional per als jugadors i més considerat amb els clubs que els paguen. Es tracta de preservar l’equilibri entre el joc i el negoci o millor dit, de construir un nou equilibri que beneficiï el joc i aquells que el fan possible.
