Sorpresa, tristesa, indignació, vertigen, incomprensió, nostàlgia, ràbia… El sofregit de sentiments que ha provocat entre el barcelonisme l’adeu de Leo Messi i el seu fitxatge pel PSG de Qatar és tan comprensible com inevitable la tendència natural a buscar culpables. Bartomeu guanya per golejada, per una gestió irresponsable i una herència econòmica catastròfica, però Tebas és subcampió per dret propi, per la seva incompetència en temps de crisi pandèmica, i com que de gustos tothom té el seu, al rànquing també hi és Laporta, per no jugar-s’ho tot als dos últims anys del ’10’, el mateix Messi, per no jugar gratis o sa majestat el coronavirus per ser tan malparit… La unanimitat només apareix per proclamar el valor inigualable dels 15 anys de Messi al primer equip del Barça, la gratitud infinita per tot el que ha donat al club i a la seva afició i el dolor de veure’l marxar a contracor, sense els honors que sense dubte mereix i a un destí tan contracultural per als culers i per als amants del futbol com la gàbia d’or d’Al-Khelaïfi.
A partir d’aquí, submergir-se dins la ferida és una opció tan legítima com qualsevol altra, però és més intel·ligent i sobretot més productiu identificar el repte majúscul que té plantejat el barcelonisme i albirar l’oportunitat que representa l’absència de Messi a pesar de tot. És evident que sense l’argentí, Koeman perd el millor solucionador de problemes dins un camp de futbol i Laporta la gallina dels ous d’or i això vol dir dificultats a curt termini. Però també sabem que aquest era un tràngol que havia d’arribar tant sí com no, més aviat que tard. Com van arribar algun dia els comiats del Cruyff jugador, de Maradona, de Schuster, de Ronaldo, del Cruyff entrenador, de Ronaldinho o de Guardiola. La clau és aixecar-se, prendre les decisions correctes, aprofitar l’experiència acumulada i avançar sense mirar enrere cap al pròxim dream team.
Messi no era discutible, perquè era el millor. Però el seu regnat tenia un preu -assumit, però preu-, perquè creava dependència, absorbia la influència en el joc, concentrava les responsabilitats, condicionava l’estructura de l’equip, individualitzava la possibilitat d’èxit i la seva jerarquia frenava el creixement de lideratges alternatius. La seva absència és un cop, però també és una oportunitat per recuperar les millors virtuts del futbol col·lectiu. Sense Messi, l’equip és més solució que mai i la Masia i l’estil Barça més refugi que mai; sense Messi, més pressió, més equilibri i més 4-3-3; sense Messi, més regeneració, més galons (i menys excuses) per a Griezman, Memphis, De Jong o Dembélé i més camp obert perquè els Pedri, Dest, Ansu Fati, Nico, Balde, Demir, Gavi o Riqui es facin grans amb el Barça; sense Messi, Koeman tindrà més responsabilitat per construir, Laporta més urgència per recuperar la capacitat d’invertir i el Camp Nou més necessitat d’empènyer.
Per al Barça, és l’hora de demostrar, un cop més, la seva grandesa fent un nou salt endavant.
