Que a Joan Laporta li van els reptes no és cap secret. Conviu amb el risc, no l’espanten els canvis i li sobra determinació. Per això i perquè el Barça heretat de Josep Maria Bartomeu necessitava una revolució, els socis van confiar-li per segona vegada la presidència del club. Com afirmava el candidat durant la campanya presidencial, “ja ho vam fer el 2003“, i s’hi podria afegir que “també el 2008”, quan va sortir d’una moció de censura pels pèls, però prenent decisions valentes que van rellançar el Barça a la millor etapa de la seva història. En aquell moment, les decisions fonamentals van ser redoblar l’aposta pel model que havia conduït a l’èxit, extirpar aquells que no podien impulsar la revolució i alimentar nous lideratges que tiressin del carro. I ara, tretze anys després, l’objectiu i la fórmula són essencialment els mateixos, encara que la radiografia tingui matisos diferents. La qüestió clau és encertar en la cirurgia i aquest és l’escenari en què s’està cuinant la renovació del primer equip.
El mateix president va reconèixer que les coses no són exactament iguals ara que el 2008. Potser ho diu perquè llavors era clau prescindir del número u del vestidor, Ronaldinho, mentre que ara el futur immediat implica convèncer Leo Messi perquè es quedi; llavors estava clar que Frank Rijkaard, l’entrenador entre el 2003 i el 2008, era part inseparable de l’autocomplaença que va condemnar aquell equip, mentre que ara Ronald Koeman no forma part del problema que ha condemnat el Barça de Bartomeu. Perquè sí, és cert que s’ha acabat un cicle, però no ara; el cicle va morir l’agost de 2020 a Lisboa i després d’una llarga agonia. I la regeneració que el tècnic holandès ha iniciat aquesta última temporada, amb tota la precarietat heretada i el punt de pragmatisme obligat, forma part de la revolució que Laporta vol percebre en el seu equip des del dia 1 del seu mandat efectiu, que serà la temporada vinent.
El dubte del president i el debat intern al seu equip és si pot entregar-li el timó del seu projecte a un entrenador que no ha fitxat ell i amb qui no havia parlat mai, fins fa uns dies, del Barça que persegueixen tots dos, un des de la llotja i l’altre des de la banqueta. El pla A i el més natural seria fitxar un entrenador que compartís d’entrada el model, els criteris i els objectius, però a hores d’ara aquest entrenador no hi és i si fem cas al president, Ronald Koeman “dona el perfil” i no està descartat. Una altra cosa és si el pla B és una opció assumible per tots dos o si les dues visions poden acabar casant en totes les qüestions clau que han de definir el Barça de Laporta, aspectes innegociables com una ambició sense límits, la bandera cruyffista, la màxima competitivitat o un full de ruta que implica aprofundir l’aposta pels joves del filial, consensuar la mitja dotzena d’incorporacions que necessita la plantilla i també, com el 2008, deixar pas a nous líders que puguin tirar del carro, eliminant de l’equació els que ja no ho poden fer. No trigarem a saber-ho
