Ningú sap si el Barça de Koeman acabarà la temporada guanyant un títol, fent un doblet o repetint el zero de l’any anterior. El que és cert a hores d’ara és que té plaça a la final de Copa i amenaça el lideratge de l’Atlètic a la Lliga i això, no fa gaire temps, era difícilment imaginable. Passi el que passi al final, el més important no seran els títols, perquè aquest cop el més important era, i continua sent, passar pàgina, deixar definitivament enrere les cendres del millor Barça de la història i començar a construir el Barça de la pròxima dècada amb l’ambició que torni a ser un equipàs. I l’equip de Koeman ja fa uns mesos que està posant fil a l’agulla en aquest camí. El club no hi és encara, però se l’espera tan bon punt Joan Laporta prengui possessió de la presidència del club.
El 2-8 de Lisboa va fer impossible mirar a una altra banda. El cicle havia mort d’inanició. Els avisos no havien servit de res. El Barça havia tocat fons. Bartomeu estava assenyalat. Messi volia marxar. No es podia fitxar. La pandèmia s’hi va acarnissar. Ni diners, ni eleccions. El club estava aturat, deprimit i sense expectatives. I tanmateix, calia començar de nou. Algun dia la història li haurà de reconèixer a Ronald Koeman el compromís i la valentia de deixar la selecció holandesa per venir a tirar del carro del Barça en condicions tan excepcionalment precàries, sense la força del club al darrere, ni cap garantia de tenir-lo un cop celebrades les eleccions. Però ara, el que és just i fins i tot intel·ligent és valorar la feina que ha fet i està fent el tècnic neerlandès.
Els socis del Barça han apostat massivament pel cruyffisme i pel currículum, l’experiència i el lideratge de Laporta per afrontar la reconstrucció del club. Finalment, hi ha llum al final del túnel. Però quan no n’hi havia, ni llum, ni rumb, ni relat, ni lideratge, ni els mitjans habituals, ha estat Koeman qui ha posat el GPS en marxa i ha iniciat el recorregut que ha de portar el Barça des de Lisboa fins a la sisena Lliga de Campions. Ha capitanejat la nau, fent d’entrenador, de director esportiu, de portaveu i de guia espiritual del barcelonisme. El club reclamava foc nou i ell ha fet un equip nou. L’ha regenerat, li ha posat les piles, l’ha rejovenit, l’ha reconnectat la Masia, l’ha il·lusionat, l’ha col·lectivitzat, li ha tornat la fam, la passió i li està tornant la identitat.
No era una tasca senzilla, ni ha estat un camí de roses i algunes crítiques, volent o no, han ignorat el context. El cas és que Koeman, certament, no ha renunciat al present -tampoc se li hauria perdonat-, però és l’únic al Camp Nou que ha treballat pel futur i si no que li ho preguntin a De Jong, a Pedri, a Dest, a Dembele, a Mingueza, a Araujo, a Ilaix i vés a saber si fins i tot a Messi, que un dia d’aquests haurà de decidir el seu. Si algú s’ha guanyat la credibilitat i l’oportunitat de fer créixer la criatura és ell. Amb Lliga, Copa o sense res.
