Ronald Koeman va començar la seva singladura com a entrenador del Barça sol i fa pinta que l’acabarà sol. El club no hi era quan va encetar la marxa, ni per liderar el rumb esportiu, ni per emprendre la regeneració de l’equip, ni per convèncer Messi, ni per reforçar una plantilla coixa i mal planificada, ni per oferir un context institucional mitjanament tranquil… I el club, sorprenentment, tampoc hi és ara per marcar el nou rumb esportiu, ni per assumir que la bona feina de l’entrenador forma part de la solució i no pas del problema, ni per donar suport a la seva autoritat al vestidor avortant el debat sobre la seva continuïtat, ni per donar la cara quan la cosa no ha donat per més.
Sorprèn que una llegenda del club com Koeman, que recull les restes d’una etapa terminal, els condicionants d’una planificació nefasta i l’excepcionalitat de no poder fitxar res ni comptar amb l’escalf del Camp Nou; que comença a construir la nova etapa amb el que té i res més, havent d’entomar el lideratge del club durant el llarg interregne entre Bartomeu i Laporta; i que, malgrat les dificultats, posa rumb a la regeneració de l’equip, a la reconquesta de la joventut i el fil directe amb la Masia, a la recuperació de la competitivitat i, fins i tot, durant alguns partits, a la reconnexió del Barça amb el seu futbol, la seva identitat perduda i la il·lusió dels culers… sorprèn l’exèrcit de detractors que ha arribat a col·leccionar.
L’opinió i els gustos són lliures, només faltaria, però ningú discuteix que s’ha avançat en la bona direcció; ningú discuteix que, des de les cendres de l’etapa anterior i amb el burofax de Messi a les oficines del club, era impensable guanyar la Copa i competir la Lliga, i ningú discuteix tampoc que Koeman no ha tingut ni els recursos ni les condicions mínimes que han tingut la immensa majoria d’entrenadors del Barça per fer la seva feina. Això sí, li discuteixen, pràcticament li neguen, que la temporada que ve, amb unes condicions més normals i alguns reforços que ajudin a equilibrar i pujar el nivell, pugui capitanejar el creixement d’un equip compromès amb els valors del club i preparat per aspirar a tot. I ho argumenten perquè el seu Barça kids perd totes les comparacions amb el Barça que tots els culers somien: atacar i atacar, pressionar sempre a dalt, defensar amb pilota, 4-3-3, dominar el joc, Masia però amb ofici i experiència, desequilibri a les bandes. El que cal preguntar-se honestament és si és normal que les perdi.
Arribats aquí, el Barça de Laporta té la possibilitat de convidar l’heroi de Wembley a pujar al tren del seu projecte de club. Asseure’l amb el nou director tècnic, marcar la línia a seguir, millorar la plantilla i després ser tan exigent com calgui; o bé pot fer valer el seu dret d’engegar un projecte totalment nou, assumint que això vol dir estripar el contracte de Koeman i tractar-lo injustament.
1 
