El dolent

Josep Maria Bartomeu no ha estat mai emperador, ni tan sols és ja president del Barça, però camina nu presumint de vestit de gal·la i el món al seu voltant no sap si riure o plorar. No vol ser el pitjor president de la història del Barça i s’entén, però allà on ell veu una bona gestió, els socis i la resta del món hi veuen un Barça endeutat fins a les celles, sense l’equip de primer nivell que hauria de tenir, amb un Camp Nou que cau de vell i obligat a endeutar-se encara més per sortir d’aquesta catastròfica situació. Per entendre’ns, un Barça condemnat a galeres uns quants anys. Bartomeu té dret a defensar-se, però la postveritat té riscos, a saber, des de fer el ridícul a seure al banc dels acusats i en el fons no és res més que una gran mentida.

Posem-hi tres exemples. El primer, per fer l’Espai Barça es va proposar rebaixar el deute del club (per sota dels 200 milions) per demanar un crèdit de 200 milions més, generar recursos propis per uns altres 200 milions i aconseguir un patrocini de l’estadi (naming rights) pels 200 restants i no ha aconseguit cap de les tres coses, ans al contrari, el deute del club l’ha multiplicat molt per sobre dels 1.000 milions. El segon, haver creat la nòmina esportiva més cara del món, molt per sobre del segon, menys rendible que cap altre, insostenible a llarg i a curt termini, posant en risc l’estabilitat del club i tot això, per què? Per no tenir un projecte esportiu liderat pels que en saben i gestionat amb coherència i responsabilitat i no amb por a què diran. I el tercer, la gestió suïcida d’un compte d’ingressos de 1.000 milions anuals, gastant més que ningú sense sentit, fitxant, pagant i renovant molt per sobre del valor de mercat, disfressant el dèficit amb operacions antieconòmiques i antiesportives (Neto, Pjanic…) o firmant contractes de creixement exponencial que són pa per avui i fam per demà. És a dir, vivint al dia i fugint endavant, com Thelma i Louise, sabent que vas de cap al precipici.

El lleig

No hi ha un sol responsable d’haver tingut un dels millors estadis del món, un “estadi 5 estrelles” en deien, per jugar-hi finals de Champions, Mundials, Jocs Olímpics i el que calgués i haver-lo deixat envellir fins a la decrepitud, fins que cau a trossos o a “cascotes“, com afirmava el president de la junta gestora de les últimes eleccions, Carles Tusquets, fins que fer-hi una reforma integral és exigible per seguretat, per comoditat i perquè necessites els nous recursos que genera una instal·lació moderna i que molts clubs ja tenen. No serà perquè no en fossin conscients; Núñez va projectar el Barça 2000 el segle passat, Laporta el Nou Camp Nou dissenyat per Norman Foster el 2009 i Rosell/Bartomeu l’Espai Barça, que fins i tot van portar a referèndum el 2014. L’autocomplaença dels últims 25 anys és la culpable que avui els socis hagin d’aprovar, tant sí com no, una inversió de 1.500 milions, amb el seu corresponent finançament extern, per tornar a la primera línia esportiva i econòmica mundial.

El bo

Aquest és el paper que espera interpretar Joan Laporta. No ho té fàcil, ni té garantia d’èxit, però ha posat les bases amb decisions difícils com prescindir de Leo Messi sabent que debilita l’equip, significatives com abaixar el sou als veterans i pujar-lo als joves com a emblema del nou cicle, i determinants com prioritzar la realització de l’Espai Barça per tornar a posar el llistó a dalt de tot. És una bona primera pedra, però en caldran més, com ara recuperar els ingressos, tornar a fitxar el talent diferencial que no tens a casa, trobar un finançament per a l’Estadi que no hipotequi el club com als anys 60 i 70 després d’estrenar el Camp Nou, completar una estructura esportiva que marqui el camí… Lideratge i encerts, però per treure el Barça d’aquest pou també caldran molts granets de sorra; sigui en una assemblea o en un referèndum, tornant a omplir el vell Camp Nou, comprant la samarreta amb el 10 d’Ansu Fati o remant amb Ronald Koeman mentre sigui ell qui tira el carro. Si el bo acaba sent el Barça, la pel·lícula ho petarà



Nou comentari