No fa massa anys, un barret, una sotana, un parell de bicicletes, una elàstica, una espaldinha, una rabona o una roulette eren accions considerades un espectacle als estadis de futbol. El públic local es tornava boig quan veia genis realitzant malabarismes amb la pilota i el visitant planyia el jugador del seu equip al qual havien deixat en ridícul a la gespa. Fins no fa gaire, professionals com Zinedine Zidane o Ronaldinho eren respectats al Camp Nou i al Santiago Bernabéu quan els visitaven amb la samarreta del seu etern rival. A alguns d’ells, fins i tot, els aplaudien. El 19 de novembre del 2005 i després d’una brillant actuació, l’estadi de la Castellana va acabar admetent sense pal·liatius que Ronaldinho era el millor futbolista del planeta.

 

La seva màgia va conquerir mig món i absolutament ningú va qüestionar la seva professionalitat i el seu comportament dins els terrenys de joc. Ni quan humiliava rivals, ni quan ho feia per segona, tercera o quarta vegada, s’obria cap debat al voltant de la seva figura més enllà de preguntar-se si entrava o no al Top-10 dels millors jugadors de la història. El mateix va passar amb Zidane, Ronaldo, Rivaldo, Laudrup, Maradona, Cruyff, Pelé, Di Stéfano o Kubala. Mai es posava en dubte la diferència entre tots ells i la resta de jugadors, clarament marcada per una tècnica i una habilitat irrepetible, i la gran majoria d’afeccionats acabaven rendits a l’evidència de la seva superioritat.

 

Avui dia, els mitjans de comunicació, els mateixos futbolistes i, sobretot, els entrenadors, han fet entrar el futbol en una nova dimensió. El joc s’ha vulgaritzat, ha crescut en desplegament físic, en tàctica, i ha reculat en tècnica i qualitat. Cada cop hi ha menys jugadors amb un talent diferent a la resta i els entrenadors tendeixen a prescindir-ne i a substituir-los pels Pogba, Arturo Vidal, Aubameyang i companyia, desequilibrants per la seva fortalesa física i velocitat, capaços de competir durant deu mesos al màxim nivell, però poc especials a ulls del planeta. I en aquesta nova etapa, qüestionar els millors s’ha posat de moda. Afirmar que són uns provocadors ha passat a ser la primera argumentació per agredir-los gratuïtament -amb el recolzament del públic-, en un discurs que ha acabat calant en bona part dels estadis, sobretot els de l’estat espanyol. Neymar encara no ha rebut la pilota, que l’estadi ja demana que un dels seus l’aixequi dos metres del terra. Per provocador, s’ho mereix. 

 

La manca de talent al futbol europeu i l’obsessió pel físic converteix les grans lligues en ordinàries i els partits històricament atractius en excel·lents somnífers, com el darrer Manchester United-Liverpool, absolutament insofrible. Cap dels conjunts de la Premier League és especial. Cada un d’ells té el seu petit atractiu tàctic amb Guardiola, Conte o Klopp a la banqueta, en una situació que es pot transportar a la Bundesliga, a la Serie A, a la Ligue 1 o a la mateixa Lliga espanyola, on únicament Messi, Iniesta, Neymar o Modric són capaços de fer brillar els ulls d’un nen. Amb la marxa d’homes com Andrea Pirlo o Xavi Hernández, on es busca ara el talent? Cap a on camina el futbol, ara que els futbolistes treballen com màquines?



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa