De les 32 seleccions ja només en queden quatre. Les tres primeres setmanes del Mundial de futbol han estat selecció natural en estat pur. No és el Joc del Calamar, ni els Jocs de la fam, ni hi ha hagut sang, ni és una distopia encara que a Qatar ho sembla i molt, però han caigut com a mosques; favorits com el Brasil, Anglaterra o Alemanya; aspirants com els Països Baixos, Espanya o Portugal, uns quants seleccionadors (Tite, Luis Enrique, Bob Martínez, Tata Martino…), 28 seleccions eliminades de l’equació de les semifinals. Només l’Argentina, França, Croàcia i el Marroc queden en peu i no serà perquè tinguin més futbol, marquin més gols o donin millor espectacle que tota la resta, sinó perquè tenen més desenvolupat l’instint de supervivència.
A excepció de Qatar totes les seleccions han fet mèrits per disputar el Mundial. I és obvi que no s’arriba a les semifinals per casualitat; has de tenir futbol, un bon equip, jugadors amb talent, que sàpiguen què fer amb la pilota i estiguin disposats a treballar, un porter en estat de gràcia, un pla i uns líders dins i fora del camp. Després venen els intangibles. Perquè dels quatre semifinalistes, probablement només l’Argentina va ser superior (una mica i prou) en termes futbolístics al seu rival (els Països Baixos), però ni Croàcia va ser millor que el Brasil, ni França va ser millor que Anglaterra, ni el Marroc va ser millor que Portugal en els seus respectius duels de quarts de final. Algú va dir que el futbol és un estat d’ànim, però el Mundial és un estat mental.
Els quatre semifinalistes, més enllà del futbol i de la motivació, excel·leixen en pragmatisme, en eficiència i en una mentalitat forta, a prova de pressió, de situacions límit, capaç de gestionar les emocions i sobretot de canalitzar la por. No és casual que Croàcia només fallés un dels vuit penals que li han servit per eliminar primer el Japó i després el Brasil; tampoc que el Marroc suportés els 120 minuts de setge d’Espanya i els 90 de Portugal sense perdre ordre, control o eficàcia; o que Kane (Anglaterra) dubtés davant Lloris (França), company seu al Tottenham en el penal decisiu pocs minuts abans del final; o que Messi, en canvi, inaugurés la tanda contra Països Baixos amb una tranquil·la passada a la porteria.
El cas de l’Argentina és paradigmàtic. Va sobreviure a la derrota impensable amb l’Aràbia Saudita i al pànic a un K.O. express, per encadenar tres victòries (Mèxic, Polònia i Austràlia) i plantar-se a quarts; i allà, es va tornar a aixecar després de la remuntada neerlandesa (de 2-0 a 2-2 al minut 100), apartant el vertigen i fent-se gran als penals. Aquesta fortalesa té una part de Messi -gol, assistència i penals-, però també té molt del grup homogeni que lidera, construït sobre el fang de l’era post-Maradona, de la final del Mundial perduda el 2014 o de les Copes Amèrica perdudes (2015, 2016) amb Xile, i sobre el creixement i l’autoestima dels últims tres anys, en els quals només ha perdut un dels 40 partits que ha jugat, el de l’estrena a Qatar davant els saudites.
