Odio el futbol modern és el nom d’un llibre de 2018, ramificat en portal web i grup de Facebook, que reivindica en to sentimental i nostàlgic un esport concebut i practicat de manera humil, vocacional i gairebé artesana. Que després cadascú adapta al seu record. De lloc de trobada intergeneracional, amb publicitats estàtiques, marques negres a les bases inferiors dels pals, entrevistes als àrbitres abans del partit -al descans o al final-, transistors, fe en el comentarista radiofònic des d’un país remot, anuncis de gols en camp aliens amb musiqueta, àlbums de cromos barats, programes esportius que es limitaven a reproduir les accions més destacades sense hooligans al plató o recull-pilotes darrere la porteria. I, en general, de jugadors amb sous sostenibles i menys ínfules.
Un dels encants d’aquest paisatge analògic era jugar en camps com El Sadar, Las Gaunas o El Molinón. Un estímul que la Superlliga està decidida a banalitzar, amb el menyspreu inherent a un presentisme actual de big data que associa el passat a quelcom primitiu. A validar només el que es recorda, amb la mateixa ingenuïtat deplorable amb què els nadius digitals els costa imaginar que el món pogués existir sense Internet, que la gent bàsicament es comunicava de tu a tu sense la urgència del doble clic blau o que es llevava amb despertador. Seria com l’altra cara de la moneda del lema, també erroni, segons el qual qualsevol temps antic fou millor.
Així doncs, una competició d’aquesta magnitud resulta classista, ja que, d’entrada, condemna a una agònica extinció els clubs modestos -suposant que la lliga espanyola es mantingui-, la tresoreria dels quals depèn molt de la visita dels equips grans. Evoca el G8 o Grup Bilderberg, elit en un àmbit originàriament popular. En segon lloc, l’encariment i la llunyania dels desplaçaments -contaminació a part- castiga l’economia, sovint precària, dels aficionats.
A més, un projecte sorgit de Florentino Pérez fa saltar totes les alarmes i recorda inevitablement a Santiago Bernabéu ideant del no-res, juntament amb L’Equipe, la Copa d’Europa per després emportar-se’n sis amb la connivència del règim i l’apropiació indeguda de Di Stéfano. Mentre el Barça disputava la Copa de Fires… Qui designarà els àrbitres? El VAR funcionarà igual que a la lliga espanyola, o sigui, com un intent d’impartir justícia fins que soni un telèfon?
Star, Gold i Blue: l’americanització del format -en la lògica d’un entorn en què Halloween es cruspeix la castanyada- recorda l’NBA quant a glamur estètic i voluntat d’espectacle. Però a la Superlliga sí que hi haurà descensos.
Que el Barça doni suport a una iniciativa madridista és un error conceptual. També fa la sensació que, en cas d’haver gaudit d’una economia sana, el club blaugrana no s’hauria apuntat al carro. Cercle viciós gens virtuós: Laporta s’ha deixat temptar, la directiva s’hi suma per necessitat i Florentino queda bé, tirant-li un salvavides. Estratègia de futur per a l’hemeroteca, igual que en el seu moment una oportunista insígnia de Franco semblava desautoritzar de cop qualsevol denúncia de favoritisme al Madrid. Detestable futbol ultramodern en nom del progrés d’algunes butxaques.
