“Buenas noches y saludos cordiales. Gracias”. Sense esmentar la paraula “adeu” José María García s’acomiada de la sèrie documental de Movistar Plus Supergarcía, potser per compensar que marxés de les ones radiofòniques sense dir ni ase ni bèstia als oients. Tal com havia fet en saltar d’emissora en emissora.
El reportatge arriba amb el tastet contextual de Los reyes de la noche, emesa per la mateixa cadena el 2021. Una obra mestra de la rivalitat entre dos galls, amb José Ramón de la Morena, de pocs episodis en comparació amb les maratons de ludopatia de Netflix de la qual ara molts antics addictes en reneguen. Coses de la imposició tecnològica, l’opi del poble del segle XXI, que fa adorar i abolir déus a la velocitat amb què es descarta algú a Tinder per una foto.
La peça televisiva en homenatge al Butanito retrata virtuts i misèries d’un personatge que va acumular poder, ego i milers de milions. Tot i ser catòlic -se senyava cada nit abans d’entrar en directe- i madridista amb seients al Santiago Bernabéu -faceta recollida en un llibre biogràfic- i, per tant, pròxim al prototipus del nacionalista espanyol, sempre va avantposar la passió pel periodisme a la ideologia. Un mèrit que li atorga una aurèola d’equidistància, honradesa i dignitat en temps d’ultres pedrerolians i, al mateix temps, una devoció per un ofici inherent al lloc dels fets en una era esclava de l’algoritme i el clickbait.
García es posava a la pell de l’humil seguidor de l’esport per clavar ventallots a tots els qui creia que s’ho mereixien, sobretot als corruptes. Format al diari franquista Pueblo, va emprendre una croada contra “el monopoli de l’imperi Prisa” en uns moments, ara impensables, en què el PP i el PSOE semblaven pols diametralment oposats. Com a conseqüència, va rebre bufetades i amenaces de sectors ben diversos: des de Josep Lluís Núñez, al qual acabaria considerant un bon gestor, fins a Jesús Gil, amb qui va mantenir una relació d’amor-odi. Sense oblidar que al Bernabéu van hissar i cremar un ninot seu com si fos una falla, què n’opinarien els qui s’omplen la boca denunciant el racisme contra Vinicius? Potser el mateix que allò que comentaran sobre els crits de “puta Barça” durant la celebració de la selecció espanyola amb motiu del triomf a la Nations League, és a dir, res. La curiosa amnèsia del nacionalmadridisme.
De fet, el Butanito explica de quina manera el tàndem Aznar-Florentino el va eliminar del camí, en una estratègia de màfia italiana. Malgrat que el documental no s’hi esplaia com tocaria -els tentacles del ser superior o l’autocensura derivada- sí que assenyala el qüestionament de l’operació de la Ciudad Deportiva blanca com la porta d’entrada del periodista a la llista negra, mentre Pipi Estrada ho continua reduint a un canvi normatiu. Una mena de bumerang d’algú que havia tingut ben pocs escrúpols a l’hora d’aconseguir exclusives. Però més enllà d’una recent biografia de Fonsi Loaiza, qui fa ara de contrapès als escàndols i barrabassades de Florentino? Morts de gent gran a les residències -i el posterior pacte amb la fiscal per quedar fora de la querella-, Castor, els 200 milions d’euros que el club blanc va acceptar del fons Providence sabent que podia incórrer en frau de llei o el serial Vinicius, que ha acabat amb la retirada d’una targeta vermella i la jubilació prematura d’un àrbitre. García és García i per això, aprofitant que l’han rescatat de la primera línia mediàtica, ja ha criticat el projecte del nou estadi madridista i ha acusat el club merengue d’haver comprat partits durant la presidència de Lorenzo Sanz.
Autocatalogat com a “narrador de coses”, l’amor per la professió el va empènyer a traspassar l’etiqueta de la secció i retransmetre el cop d’Estat de 1981 -ja s’encarrega Gabilondo d’espolsar qualsevol responsabilitat al rei emèrit- a peu de carrer, passant el control de la Guàrdia Civil. Fins i tot va ser capaç d’exercir de mitjancer i resoldre una crisi d’Iberia que havia deixat nombrosos passatgers indignats a les terminals. La diversificació d’interessos i la dèria per ser el número 1 el van portar a innovadores cobertures de La Vuelta Ciclista, amb helicòpters i entrevistes a caps d’equip que realitzava de cotxe a cotxe traient el cap des del seient del copilot.
A l’altre cantó de la balança, tant García com De la Morena van anar massa lluny, travessant línies vermelles i apel·lant a baixes passions. Un conflicte que, de retruc, alimentaria l’expectació i les audiències a la franja horària de matinada. I també se li ha de reconèixer una contribució crítico-humorística al llenguatge radiofònic per mitjà d’expressions com ara “correveidiles”, “abrazafarolas”, “meapilas”, “emperadores del comer y catedráticos del beber” o “Pablo, Pablito, Pablete”, en referència a l’aleshores president de la federació espanyola de futbol Pablo Porta. Avui en dia l’obligarien a resumir-ho en “red flag, bro” i la sintonia per donar pas a la publicitat seria de reggaeton. Hi hauria claudicat?
Supergarcía inclou dos instants particularment entranyables: l’un, acaronant en to compassiu un transistor al qual adverteix que l’estan maltractant; atenent una cançó de finals dels 70 l’estrella de ràdio havia estat liquidada pel vídeo i ara s’ha vist forçada a reconvertir-se en pòdcast. L’altre, mentre passeja per la part rural d’Astúries, jugant a futbol amb les seves netes -els seus fills, amb look de Cayetano, se’n planyen- abans de l’apoteosi final pausada. O sigui, quan es col·loca per última vegada els auriculars i fa una breu al·locució d’adeu-siau en un estudi creat per a l’ocasió, que abandona parsimoniosament mentre agonitzen les pampallugues de la llum vermella.
