No es deixin enganyar per una jornada de normalitat aparent, entenent per normalitat que l’infractor no sigui afavorit per l’àrbitre de torn, sinó penalitzat pel reglament. Sona fàcil, però fa moltes setmanes que el món del futbol gira exactament al revés. El reglament té més d’una lectura, segons el dia, l’hora i els protagonistes. Els àrbitres reben consignes que els condueixen a l’error. I el VAR, l’eina que havia vingut a fer el futbol més just i menys erràtic, està sent esberlat i desacreditat per totes les mans que el manipulen. Ja no és temps d’eufemismes per referir-se a la deriva de l’arbitratge espanyol. El Barça, avui, torna a ser líder de la Lliga un punt per davant del Madrid, però no la guanyarà si no és capaç de millorar la punteria, la intensitat i l’atenció als detalls, fins al punt de minimitzar la influència del factor arbitral.
Les coses no passen perquè sí. La temporada passada el Barça va ser molt millor que el Madrid, li va guanyar primer la Supercopa, després la Copa i també els dos duels de la Lliga i, en més d’una ocasió, a pesar d’errors arbitrals clamorosos. Al final, el titular va ser: “El Madrid, campeón sin el VAR“. La conclusió estadística és que els àrbitres tendeixen a afavorir el Madrid molt per sobre del Barça (i qualsevol altra rival); la conclusió matemàtica és que, per al Madrid, el VAR no és un avantatge sinó una adversitat, i la conclusió generalitzada és que la pressió de Florentino Pérez i tota l’estructura que controla ha aconseguit desactivar el problema.
Que el president de l’esport espanyol (CSD), el president de la Federació Espanyola de Futbol, el president de LaLiga i el president del sindicat de jugadors siguin de confessió madridista és una alineació d’astres sense parangó. Que la responsable de l’arbitratge femení estigui casada amb un exàrbitre empleat pel Madrid, no desentona. I que Florentino Pérez amb una mà forci la decapitació i substitució de la cúpula del comitè tècnic d’àrbitres, mentre amb l’altra mà potineja el cas Negreira per victimitzar al Madrid i culpar el Barça completa la contaminació de l’ecosistema del futbol espanyol i del seu arbitratge.
En aquestes circumstàncies, un intent d’enganyar l’àrbitre pot ser targeta groga, o no; un contacte irrellevant pot ser penal, o no; una trepitjada al turmell pot ser targeta vermella, groga o res; una falta prèvia pot servir per anul·lar un gol, o no; un error evident de l’àrbitre pot ser corregit pel VAR, o no; una revisió de fora de joc pot durar 30 segons o 7 minuts; a l’àrbitre se’l pot cridar a la pantalla per revisar una mateixa situació, o no. Depèn. I aquest depèn està beneficiant molt el Madrid alhora que perjudica molt el Barça. Sí, el Barça pot i ha de millorar -per exemple, no fallant tantes ocasions (Reial Societat o Girona) o no concedint tants gols enrere (Atlètic de Madrid)- i oblidar la resta. Però el sindicat vertical que governa el futbol espanyol li està robant a la competició la credibilitat i l’atractiu en directe i davant testimonis. I això s’ha de denunciar.
