No he estat mai partidari de compensar les desgràcies del Barça amb les derrotes del Madrid. Em sembla un tic nuñista i acomplexat, si se’m permet la redundància. Això sí, crec en la teoria dels vasos comunicants, aquella que diu que el que passa al Camp Nou té incidència en el que passa al Bernabeu, i a l’inrevés. El Madrid va jugar a casa contra la Reial Societat després de l’eliminació a la Copa contra el Celta. Era un partit de risc. Aquell migdia, però, el Barça va naufragar al camp del Betis i va alimentar el desig dels blancs, com va reconèixer Zidane. Ara, el beneficiat de la teoria dels vasos comunicants és el Barça. O ho hauria de ser. Després d’una golejada feridora a París, d’una victòria contra el Leganés que va inflar les galtes de vergonya i dels xiulets del Camp Nou quan la grada d’animació cridava el nom de Luis Enrique, el Madrid va apaivagar la tempesta. I cal aprofitar-ho.

 

És un tòpic molt gastat, ho sé, però la visita de diumenge al Calderón és una final. Aquesta temporada el Barça jugarà dues finals a l’estadi madrileny: la de diumenge i la de Copa contra l’Alabès. Sonarà exagerat però opino que gran part de l’èxit de la temporada passa per diumenge. A termini immediat per collar més el Madrid que, un parell d’hores després del partit del Calderón, jugarà a Vila-real. Una victòria -i un bon partit- en un escenari tan exigent farien creure al Barça en la Lliga, la millor manera d’encarar el partit contra el PSG. He dit, i ho mantinc, que no crec en la remuntada però si hi ha una mínima opció de fer història passa per recuperar el joc. Els resultats i la confiança vindran darrere. Que Piqué, Busquets i Iniesta hagin diagnosticat públicament un problema futbolístic pot ser de les millors coses que hagin passat aquesta temporada: només el joc la salvarà. Obro parèntesi: Piqué, Busquets i Iniesta, futbolistes que sempre han jugat al ritme que marca el rellotge de la Masia. Columna vertebral casolana en un equip accelerat. Més enllà de creences i de patrimonis futbolístics, per això és necessari preservar l’estil. També a curt termini. Tanco parèntesi.

 

I quan s’acabi la temporada tocarà reflexionar de cara a la següent. M’escandalitzo quan es vincula el Barça amb el lateral del Deportivo Juanfran, un jugador que no havia cridat l’atenció de ningú aquesta temporada. Que passés pel futbol base del Madrid no m’importa gens ni mica. Zero. Suposo que a pocs llocs els aspirants a futbolistes de màxim nivell gaudeixen de millors condicions per a créixer que a Valdebebas. El que em molesta és que calgui anar al mercat a cobrir totes les posicions i que ningú miri al Miniestadi. Vull dir ningú a part d’Ariedo Braida, és clar. Ara el Barça està decidit a incorporar un pegat a la banda. A l’estiu farà els deures i fitxarà un lateral titular… i Sergi Palencia marxarà o es florirà al filial. Fitxar tant titulars com suplents, a banda de desaconsellable, és insostenible i és, també, la manera més ràpida d’acabar amb un model d’èxit. Tant de bo m’equivoqui però potser arriba el dia que només recordem Jordi Mboula pel golàs extraordinari que va fer contra el Borussia Dortmund a la Lliga de Campions juvenil, una meravella que el club ja s’ha afanyat a viralitzar per lluir futbol base. Em permeto recordar, però, que el planter sense un primer equip on expressar-se no té ni cap ni peus. A aquest pas es fitxaran encarregats del material perquè tenen més experiència enllustrant botes. Ja ho va dir Jordi Mestre en una de les seves cèlebres declaracions a la premsa: el planter? Que només volem guanyar Copes com l’Athletic de Bilbao, o què? La Masia no es toca. Literalment. Ixa és la realitat.



Més notícies

Nou comentari