Ronald Koeman està sentenciat, però no ara per la derrota d’aquesta setmana del Barça amb el Benfica a Lisboa, ni per la seva poca o molta capacitat com a entrenador, sinó fa temps. En primer lloc, perquè la nova junta directiva mai no ha confiat en ell com a líder del seu projecte esportiu; en segon lloc, perquè les urgències esportives, la ruïna econòmica i el desequilibri de la plantilla alimenten una tempesta capaç d’engolir al més pintat; i, en tercer lloc, perquè ha perdut el lideratge que tenia sobre l’equip i aquí és on ell té més responsabilitat. Perquè el club li pot haver posat la creu debilitant la seva autoritat i credibilitat; i l’entorn li pot haver posat els claus amb una hostilitat futbolística exagerada; però qui s’ha crucificat ha estat ell, no entenent què és el que necessita el club en aquest moment crític de la seva història i, sobretot, obrint un abisme insalvable entre ell i els jugadors, després de buidar el carregador contra la seva autoestima, les seves expectatives i la seva fe en el projecte.
L’escenari actual del Barça és fantasmagòric. Debilitat fins a l’extrem per la direcció esportivament incompetent i econòmicament irresponsable de Bartomeu i companyia, descavalcat traumàticament de la seva jerarquia futbolística i les màximes aspiracions, assetjat per LaLiga de Tebas i el seu xantatge disfressat de reglament, amenaçat en la seva viabilitat per la llosa del deute i la pèrdua de valor, incapacitat per reforçar-se al gran mercat… El barcelonisme està fart del passat, fins i tot del present i ja només vol veure i sentir que hi ha futur. I això, més enllà de sanejar l’economia, vol dir posar la construcció del nou equip el centre de tot, treballar partit rere partit una idea de joc atractiva, enèrgica i més col·lectiva que mai i prioritzar el creixement dels joves, dels nous líders i de la futura classe mitjana a l’espera que el club pugui tornar a permetre’s algun jugador diferencial. No hi ha res més important.
El túnel és molt fosc i pinta que serà llarg, però si alguna llum s’arriba a albirar molt al fons, és la llum d’aquesta nova fornada de talents descarats de la Masia, els Ansu, Nico, Gavi, Balde i fins i tot Eric. Ells són la il·lusió, l’esperança. I amb ells, Araujo, Dest, Pedri, De Jong, Mingueza, Memphis, Riqui, Ter Stegen… El principal error de Koeman, és no haver perseguit aquesta llum sense embuts, ni condicions, no haver apostat el seu futur a l’ambició col·lectiva de concebre el pròxim dream team del Camp Nou. S’ha quedat a mitges en tot. No és que hagi enganyat ningú oferint una visió realista del present del Barça, però s’ha conformat a llançar-la com a excusa, en comptes de convertir-la en el principal argument de la seva revolució. I això li costarà la guillotina, trista i injusta però inexorable.
