Sense ànim d’aixafar la guitarra i aprofitant l’estat de bonança del Barça des que l’equip de Xavi Hernández deixa millors sensacions, és un moment idoni per recordar un debat que en èpoques -no tan llunyanes- de crisi d’identitat i grisor classificatòria inflamava els nervis. El de Riqui Puig. O enamora o desespera, o un “fino estilista” futur guardià de les essències o l’enèsim bluff de la pedrera en una col·lecció que aniria des de Mario Rosas fins a Isaac Cuenca, passant per Sergio Santamaría (havia de ser el nou Figo) o fins i tot Bojan Krkic. No s’hi accepten termes mitjans ni matisos. La urgència de la immediatesa.
És cert que Riqui no ha estat titular amb cap dels entrenadors blaugrana amb els qui ha coincidit, no es pot negar que la seva menudesa física genera dubtes i el fa propens a les garrotades. Però també és veritat que no ha pogut encadenar titularitats i arrossega la pressió de qui ha d’excel·lir com a revulsiu durant uns minuts. N’hi ha prou amb un parell de pilotes perdudes i una passada incorrecta per anar a la zona de confort i culpar Puig. Mai sabrem la veracitat de la llegenda que diu que Messi el va posar a una llista negra perquè era una mena d’espia del vestidor; en tot cas ha esdevingut injustament l’ase dels cops de les desfetes. Com quan Arturo Vidal, Nelson Semedo, Ivan Rakitic i Luis Suárez van pagar els plats trencats del 2-8 o com quan el sou de Navarro era emprat per criticar un any fluix de l’equip de bàsquet abans de l’era Jasikevicius.
Riqui em recorda a Iván de la Peña en diversos sentits: sedueix més els aficionats que els tècnics, altes capacitats que no s’encarrilen adequadament en benefici del col·lectiu i el mantra acusatori de la manca d’actitud defensiva, que en el cas del de Matadepera inclouria poca implicació als entrenaments. Lo Pelat mai va explotar del tot i acabaria a l’Espanyol -amb el protagonisme d’aquella venjança facilitada per Valdés la temporada del triplet-, i Riqui segurament acabarà cedit mentre els qui s’omplen la boca de Masia recuperen jugadors que van haver de demostrar la seva vàlua fora abans de tornar (Alba, Cesc, Piqué, Eric Garcia, Adama… i més endavant potser Grimaldo o Cucurella, ara que l’equip no va sobrat de laterals). I sempre resulta preferible algú de casa que no pas malbaratar recursos en Arda Turan o André Gomes.
Cal esforç i paciència, tant del jugador com dels gestors de l’equip. La qualitat té el risc que hom se la cregui massa i desemboqui en la cantarella de l’incomprès davant l’escassedat d’oportunitats; sigui com sigui mai pot substituir el compromís i tothom hi ha de posar el peu. No tots els de casa poden arribar al primer equip però tots els qui s’ho mereixin han de poder optar-hi. Ni “matar” Riqui Puig, ni tampoc mimar-lo. Manar-lo i mutar-lo en peça transcendent, completa i predisposada el dia a dia, si ell vol. I els fruits arribaran sols.
