L’eliminació del Barça a les semifinals de la Champions comporta una reflexió que, al meu entendre, van molt més enllà de l’anàlisi tècnic d’una desfeta esportiva, per molt dolorosa que sigui com la patida dimarts a Liverpool. Perquè sense entendre què ha succeït amb el primer equip de futbol masculí en les darreres temporades hom podria assegurar que una temporada en la qual es guanya la Lliga, la Supercopa i potser també la Copa i caiem a la darrera ronda de la Copa d’Europa podria ser considerada reeixida. Però el problema no és caure –que també- per 4 a 0 a Anfield, sinó que per tercera temporada consecutiva el Barça ha estat humiliat a Europa.
És evident que s’ha produït una involució del model de joc que ens va portar a ser el millor equip de la història fa uns anys, no massa. És legítim que es justifiqui aquesta tendència dient que no ha estat possible suplir amb garanties la millor generació de futbolistes de la història del club, amb Xavi, Iniesta o Puyol ja retirats, i que és complicat trobar uns substituts de la seva categoria. Però el problema de fons no és tant de noms sinó de quina és la carta de presentació futbolística que ofereixes. La tendència a primar el resultadisme com a filosofia troncal per aconseguir un objectiu, guanyar la Champions, em sembla tan errònia com arriscada. Aparcar aquella meravellosa divisa de preferir ser els millors a ser els primers no ha funcionat. I més quan vam descobrir que sent els millors també podíem ser els primers. El club, i per tant aquí cal demanar responsabilitats a la directiva i a la direcció esportiva professional, ha cregut que amb Messi al camp només calia posar un grapat de notables jugadors que connectessin amb l’argentí. Pagant a qualsevol preu i sense tenir massa en compte la mentalitat necessària que es requereix per jugar al Barça i sense planificar adequadament els rols de cadascú dins i fora del vestidor. Greu error.
Messi és millor quan té bons jugadors que el fan superlatiu però, i el més important, Messi somriu quan participa d’una identitat col·lectiva, que passa per la possessió de la pilota, la pressió constant a totes les línies i el moviment ràpid de l’esfèric. I aquest triangle virtuós no l’hem vist en els moments claus dels darrers exercicis. Aleshores tot falla. No pots canviar el discurs en funció del rival o del moment perquè aleshores perds la identitat, perds la confiança, et fas petit, i el primer en patir-ho és, precisament, Messi, que ha d’assumir en solitari un rol gairebé diví, una sort que no acostuma a funcionar (i si no, mireu la selecció argentina de la darrera dècada). Després de guanyar la Champions a Londres l’any 2011 Pep Guardiola va parlar del futur de Messi amb una frase ben clara: “Esperem que no s’avorreixi i que el club li posi al seu costat els jugadors perquè se senti còmode”. Caldria analitzar un a un el perfil dels jugadors que el club ha posat al costat de Messi en les darreres temporades per concloure si el consell de Guardiola s’ha fet realitat. Veient la cara de Messi dimarts, que és la mateixa de Roma de fa un any, de Torí de fa dos anys o del Vicente Calderón de fa tres anys, obtindreu la resposta.
Desitjo que el club recuperi el model que ens va fer els millors. En cas contrari, patirem. I si els actuals gestors de l’entitat, per motius diversos, no es veuen capacitats per fer-ho, per cansament o perquè no hi creuen, els prego que s’apartin i que donin pas a d’altres perfils. Pel bé del Barça.
