Així com la vida va sorprendre un dia Pedro Navaja, el futbol també dona lliçons als savis que acostumen a certificar quins jugadors no tenen nivell per jugar al Barça, a pesar de l’existència empírica de claus com l’evolució futbolística, la superació individual, l’encaix col·lectiu, i d’actituds tan extremadament útils com el benefici del dubte. Són els temps que corren, les sentències veuen la llum abans que les investigacions, el xou no té espera i les mitges tintes no tenen res a fer davant un bon linxament. Per això, fa uns pocs mesos, ningú donava un ral per jugadors com Raphinha, Iñigo Martínez o Marc Casadó i avui són autèntics pilars a l’equip de Hansi Flick.
Era fàcil imaginar-se Lamine Yamal desequilibrant defensors, Lewandowski marcant gols, Pau Cubarsi trobant línies de passada o Pedri dirigint les operacions. I amb la mateixa facilitat alguns haurien facturat Iñigo de cap a l’homenatge a San Mamés, perquè dues lesions van fer impossible veure la suma d’experiència, caràcter, contundència i bon peu que el convertien en un bon reforç. Tres quarts del mateix per a Raphinha, en el seu cas, cap a la Premier League a canvi d’uns calerons, perquè ningú el veia de res més que de suplent de Lamine a l’extrem dret. I a Casadó l’esperava l’última fila del vestidor, a tocar de la porta de sortida, sobretot veient la planta i el temple de Marc Bernal, amb 17 anys, emergir com ho havien fet Cubarsí o Lamine pocs mesos abans.
Per sort, el Barça no té calés per tirar pel dret i Flick, descontaminat ell, tenia coll avall que per fer l’equip s’havia de mirar endins. I abracadabra, resulta que a IÍñigo se’l va trobar a faltar al camp d’Osasuna i el seu duet amb Cubarsí obligarà Araujo a guanyar-se els minuts, perquè amb continuïtat ha demostrat tot el que s’esperava d’ell i encara més tenint en compte la dificultat extra de traçar la línia defensiva, i mantenir-la, i liderar-la, a la ratlla del mig del camp. Marc Casadó ha passat d’aneguet lleig a cigne; de capità general del filial, a aconseguidor de l’equip i extensió de l’entrenador dins el terreny de joc. Kimmich ha deixat de ser una prioritat.
I Raphinha ha passat de complementari a essencial. Com a extrem dret no explotava les seves qualitats; Xavi ho va veure i Flick també. Ara, encaixa, sap com sumar amb velocitat, amb profunditat, amb dinamisme, amb intensitat, amb versatilitat, amb la capitania i fins i tot amb una pausa desconeguda. Pura evolució que l’ha convertit en jugador clau d’aquest Barça, per descomptat rendible (6 gols I 5 assistències) i un mirall per a d’altres com De Jong o com un Iñaki Peña a qui alguns no concedeixen ni mig telenotícies.
