Lamine Yamal serà la icona del Barça de Flick, perquè és d’aquells futbolistes que porten la màgia de sèrie a les seves botes i són capaços de marcar la diferència. Pedri ja s’ha erigit en el director d’orquestra, el que marca el ritme, el rumb i aconsegueix que passin coses extraordinàries. Però si hi ha un jugador que retrata perfectament l’ànima d’aquest Barça, la seva radicalitat, el seu creixement, el seu altíssim voltatge i el seu vol per sobre de les expectatives, aquest és Raphinha.
El cas Raphinha no és nou, ni únic, però sí paradigmàtic. La síndrome de l’aneguet lleig fa dècades que impera a can Barça, etiquetant jugadors i expulsant-los del gran Barça que gravita al marge del món real. En el cas del davanter brasiler, se’l va fitxar com extrem, però no driblava gaire, no desequilibrava prou…, no tenia nivell Barça. Va acabar les dues primeres temporades amb xifres dobles de gols i assistències, però a falta d’espai salarial i diners per fitxar, era carn de traspàs. Per sort, hi ha hagut prou intel·ligència i competència tècnica al club per no malbaratar el talent que converteix Raphinha en el davanter més determinant del futbol europeu aquesta temporada amb 27 gols i 20 assistències.
No és tan diferent el que fa Raphinha del que un dia van fer Ronaldinho, Stoítxkov, Figo, Laudrup o Ronaldo, que és créixer amb el Barça fins a descobrir el seu màxim nivell. El brasiler, amb 27 anys, fa de pare i germà gran en un equip plagat de joves i adolescents, però en certa manera fa el mateix que ells, evolucionar, expandir-se ells i expandir l’equip. No té la joventut de Cubarsí o Lamine, però sí la mateixa ambició, entusiasme i energia. I si el Barça és tan radicalment ofensiu, contundent i fiable és en gran part gràcies al dinamisme, la verticalitat, la pressió innegociable, les ruptures buscant la porteria rival i la capacitat de treball de Raphinha. La seva influència en el boom de l’equip és inqüestionable i engega el judici sumaríssim al museu dels trets al peu que es dispara el club i el seu entorn.
Però hi ha més raphinhas. Balde va veure la seva progressió frenada la temporada passada per les lesions i l’agost passat ja ningú el veia com el lateral que faria oblidar Jordi Alba. Iñigo Martínez, sense continuïtat per les lesions, era un jugador amortitzat a la porta de sortida i ara és una patum de l’equip i del vestidor i acaba de renovar. Lewandowski, amb un rendiment decreixent i un contracte creixent, era un mal negoci, però torna a ser el killer, el pitxitxi i millora les xifres (35) del seu primer any. De Jong, després d’un any de bullying i un altre de lesions greus, té una col·lecció de haters, que no han paït la confiança de Flick en el neerlandès fins que és obvi que torna a millorar l’equip. I Ferran Torres, que no tenia ni lloc ni paper reservat al Barça, fins que la seva convicció i la confiança de Flick l’han convertit en el tercer golejador de l’equip (13), protagonista entre altres de la monumental remuntada de diumenge al camp de l’Atlètic (2-4). Molts els haurien facturat fa temps, però amb ells i gràcies a ells, el Barça de Flick sedueix i aspira a tot.
