S’acosta un abril decisiu. La Copa està feliçment aparcada fins al maig i en pocs dies començarà un mes que definirà la temporada a la Lliga i a la Champions. L’horitzó futbolístic a curt termini amaga decisions cabdals a la llarga. A nivell futbolístic i, gairebé, patrimonial. S’ha de triar un entrenador i s’han d’encarrilar les renovacions d’alguns dels últims noms del millor equip de la història. I quins noms: Messi i Iniesta! Aquestes decisions marcaran molt el futur del Barça i no només el més immediat.
He descartat des del principi l’opció de Sampaoli per substituir Luis Enrique. L’argentí té virtuts innegables però no m’imagino que una junta tan conservadora s’avingui a prendre una decisió tan arriscada. El mateix raonament val perquè un nom com el de Thomas Tuchel, entrenador del Borussia Dortmund, no hagi sonat gens ni mica. Unzué és una opció continuista i Valverde no representa cap risc, sobretot perquè no té una personalitat histriònica. Futbolísticament, Unzué és molt més fill del model que Valverde però l’extremeny és molt més entrenador perquè ja fa anys que vola sol. Potser per això, perquè els veig complementaris, no em semblaria estranya l’opció que Valverde fos el primer entrenador i Unzué el tècnic ajudant.
Robert Fernández va donar per fetes a Ràdio Barcelona les renovacions de Messi i Iniesta. Tant de bo no passi com amb la renovació de Víctor Valdés, que Zubizarreta va donar per feta abans d’hora. Iniesta i Messi s’han guanyat el dret d’abandonar el Camp Nou quan vulguin. Els anys no passen en va, tampoc per a ells, però tant se val. Que marxin quan vulguin i que el club els posi una catifa vermella d’agraïment. En tot cas, caldrà gestionar l’impàs entre el declivi i la retirada i això no sempre és fàcil. De fet, és molt difícil. A dia d’avui s’imposa renovar-los i aprofitar-ne els últims anys d’excel·lència. I, a banda d’això, cal envoltar-los de talent perquè el Barça del futur s’assembli al del present i al del passat recent tant com sigui possible.
Això passa per atinar en els fitxatges i, sobretot, en creure en un model de planter que doni fruits. En aquesta cruïlla entre la cartera i el planter es presenta un altre debat apassionant: s’han de pagar grans quantitats de diners per recuperar jugadors que van marxar del futbol formatiu fa anys? Hi ha qui diu, com Txiki Begiristáin, que qui se’n va no torna però cada cas presenta unes circumstàncies específiques. A Thiago no el van voler quan jugava al primer equip i ell volia minuts. Oriol Romeu va marxar perquè no tenia lloc al primer equip i, a dia d’avui, és un dels millors migcampistes de la Premier. Bellerín va tocar el dos amb 15 anys perquè el contracte que li oferia l’Arsenal superava per molt la proposta de renovació que va estar a punt de signar amb el Barça. En aquest últim cas, motivacions familiars de pes el van empènyer a fer les maletes. Marxar en el passat els invalida per tornar en el futur? El precedent de Cesc ha de descartar la tornada de talents fets a casa? No tinc clara la resposta però sí sé que Thiago, Romeu i Bellerín són posicions i tipus de futbolistes que l’equip necessita.
Aprofito les últimes línies d’aquest article per compartir una por que em persegueix des de fa temps: les persones que han de decidir tot això, estan capacitades per fer-ho? No ho tinc clar. El meu modest consell per a ells és que s’inspirin, tant com puguin, en el model que ha impulsat el Barça a les més altes cotes de resultats i excel·lència de la història. Que el consultin com un oracle. L’equip de bàsquet, que fa temps que gira al voltant de les individualitats, està pagant amb vergonya l’absència de model després del cicle de Xavi Pascual. No us vull espantar però alguns dels qui han condemnat el Palau Blaugrana al ridícul més humiliant de la història decidiran el Barça de futbol del futur. Els desitjo encert però, per si un cas, que Messi ens agafi confessats.
