Quan comences a fixar-te en els futbolistes d’altres equips amb ànim luxuriós, somnis humits imaginats de blaugrana, senyal que has tornat al fangar tradicional. Aquell que vas abandonar quan sabies conrear la terra pròpia i ni et preocupava valorar les collites alienes. Els quatre milions que costava Marco Asensio al Barça, i que algun setciències va deixar escapar, ens perseguiran una llarga dècada. No és el primer, però era el més barat. Malgrat l’overbooking actual de migcampistes, semblaria que ens hem quedat sense stock de gent casolana i fiable, un pecat mortal similar a que Kuwait exhaurís el petroli dels seus camps. Ens ha passat per badocs, per deixar desmantellar l’hort esplèndid d’altres pagesos i fiar-nos de gent incapaç de distingir cols de raves. Marco Asensio com a símbol d’un greu problema estructural, preocupant per la incapacitat dels masovers de la finca. Els preus de mercat, disparats pels drets televisius, obliguen a tornar-se a mirar el melic amb urgència. El Barça no pot competir en aquest món de bojos, aquest succedani de Calaf on la cartera no s’hauria de buidar cada estiu per manca dels fruits de proximitat, que son els valuosos. Deia Helenio Herrera que el club només havia de cercar fora allò que fos incapaç de generar en el seu ecosistema. I ho proclamava fa seixanta anys, imagineu la quantitat de calers malgastats des d’aleshores, similars al producte interior brut d’alguna potència del G-8. Després d’això, només queda creure en l’existència de comissions, tal com els gallecs pensen de les meigas.
Amb Asensio i el retorn a la moda d’envejar el que disposen altres per pròpia incapacitat, aprofitem per enviar caloroses salutacions a tots aquells que, aferrats a la repartidora, gaudeixen d’esplèndides nòmines a canvi de ridículs constants i fracassos estrepitosos. Compren car com el foc, venen de ganga i, a sobre, totes els hi ponen perquè mai no se’ls culpa de res. Serà enveja, potser, davant catedràtics de la barra que sumen anys parant la mà sense donar brot. Alguns hi ha que ho compten per dècades i triennis. La llista de presumptes especialistes en caçar talent sense cap captura coneguda al sarró s’allargassa com un dia sense pa. Si fos una empresa privada com cal, ja serien al carrer, que aquesta és una altra. Hi ha tanta, tanta gent a nòmina del club que també convé una dieta severa per aprimar-la. I no només entre els futbolistes, també als despatxos.
Entre directius que no saben un borrall de futbol, executius rebotats de la política que tampoc llueixen gaires trumfos en el currículum i reforços de la categoria d’aquest Ariedo Braida que ens té el cor robat, no estranya que al final tornem a la repetició de la jugada històrica, d’aquells temps que portaven la mediocritat aferrada a la samarreta i s’hagi reivindicat la portera de Núñez com a única sortida viable. Bravo. I cada cop que veiem Marco Asensio, a sobre, no ens queda ni el consol de recordar la mare que va parir al perpetrador del desastre. Mai no el trobes personalitzat. Visca el Barça com alimentador de famílies encapçalades per algun sapastre. Ah! I MBoula al Mònaco, per tres milions. A veure quants en trauran els fills de Raniero d’aquí quatre dies.
