Despistar deu ser un art menor, però adquirit a base de pràctica metòdica. Només acceptem la realitat quan ens qüestiona directament, davant dels nassos. Un grapat de països àrabs han girat l’esquena a Qatar sota la pitjor acusació possible, finançar el terrorisme internacional. Es desmarquen per convertir-lo en boc expiatori, ells, que no són àngels. Fa anys que ignoràrem les veus d’avís llençades des de la millor premsa internacional, la més seriosa i representativa de l’autèntic periodisme, el que denuncia abusos de poder. Ara, via lliure per esquinçar vestes i posar cara de sorpresos. Potser ens toca de lluny, tot i que ho hem viscut de ben a prop quan acceptarem la infàmia de canviar Unicef per propiciar la neteja d’imatge d’un país especialitzat en passar-se els drets humans pel forro. No parlarem aquí de les suposades comissions que alguns llestos poden o no poden haver aprofitat d’aquest sinistre patrocini. Al final, sempre, tot se sap i encara no hem emplenat el llibre de tan tèrbol afer. Només calia dir no des de la massa social, passiva fins a extrems sagnants quan toca denunciar i exigir que res no emboiri ni taqui la memòria col·lectiva d’una entitat central en aquest país petit. El Barça és el que és després de navegar contra aquesta mena d’excessos totalitaris en el decurs de quatre inacabables dècades. Durant la dictadura de Primo, dirigents i massa social foren valents fins a la temeritat i es mantingueren ferms malgrat la repressió. Caiguda la democràcia en guerra, el catalanisme va fer mans i mànigues per aixoplugar-se en l’últim refugi no abatut per la força, el camp de Les Corts. Per tant, si som, realment i encara, ‘més que un club’, li devem la factura als ancestres, que sabien perfectament com i on posicionar-se quan venien mal dades. Optaven per la decència.
Sumem anys d’infàmia amb Qatar al pit i les enquestes oficials asseguraven que tan verinosa relació amb prou feines preocupava a una minoria insatisfeta. Bàsicament, els de sempre, els anomenats romàntics, els seguidors aferrissats del model d’èxit llargament desitjat i finalment trobat pels millors, aquells que ara viuen lluny de l’entitat, com en un exili provocat per la mediocritat acostumada, pels corrents d’opinió interessats d’aquells que volen despullar d’ideologia el club i no desitgen que l’statu quo quedi alterat, tampoc en futbol, en salvaguarda dels seus interessos. El problema no es d’aquell que té la barra de comparar Unicef amb Qatar, ni dels còmplices a la directiva, corresponsals a sou i servei del país ara sota escrutini. Si busquem responsables, millor mirar entre la massa social que empassa mesella, diu sí a qualsevol excés i no sap parar els peus amb el sòlid argument d’al·legar que gentussa així no casa amb la sublimació d’un exèrcit simbòlic desarmat. No ens ho mereixíem, però ho hem permès i ha passat. Com tantes i tantes altres coses que ens fan retrocedir en el temps cap a períodes foscos, res és fruit de l’atzar. A la samarreta, al futbol i en política, si cal. O encara hem de separar futbol i política, tal com ens manen els senyors propietaris?
