La inèrcia arriba fins on arriba, evidència que casa perfectament amb els tòpics del futbol. De moment, sumem dos paorosos repassos en escasses hores. El del PSG al Barça i el de la premsa a l’equip. Era el primer partit seriós de la temporada i el muntatge s’ha ensorrat amb estrèpit. Poden argumentar actitud, pissarra, temperament, equip llarg, fons d’armari. El que vulguin. Però és, simplement, dictat i sentència d’inèrcia. L’andròmina que portava anys navegant en la baixada per pura llei de gravetat ha decidit parar. Arribar fins aquí, fins a l’inaudit extrem de fer-nos veure un Messi vulgar, qualificatiu que mai haguéssim imaginat vinculat a l’astre. Sense res a comentar ni criticar en dedicatòria als jugadors -només faltaria, després de la glòria oferida pel nucli dur-, toca remuntar-nos als plànols d’aquest edifici mal girbat, aprofundiment d’anàlisi gens agraït en un món d’oportunisme, dedicat a l’avaluació segons l’últim marcador i la inflamació que hagi provocat en les vísceres. Ara, per allò tan popular de penjar-se medalles en la pitrera pròpia, tothom surt a xisclar que aquest Waterloo de Luis Enrique es veia venir. I tant, sí, de fa mitja dotzena d’anys, quan alguns setciències dedicaren energies a l’enderrocament de l’obra creada, de la glòria generada per un estil que va costar dècades trobar. Aleshores, quan alguns escrivíem que aquest nou Barça triomfaria o moriria pel trident, abandonats els senyals d’identitat, esquarterada La Masia, demolit el pla d’actuació i exiliats els promotors, se’ns acusava de ‘malbarsalunistes’, segurament pagats per l’or de Florentino perquè fa mandra repassar hemeroteques i escoltar raons d’alerta. S’ha enfonsat la bastida i ningú, segurament per connivència o incapacitat, assenyala als autèntics responsables de l’evident declivi. En aquesta religió, hauria de ser el pitjor pecat no oferir Messi els estris necessaris d’equip i quadre tècnic per traure-li tot el suc possible. Quan s’hagi retirat, notarem a faltar un parell o tres de Champions, les que hagués pogut facilitar de comptar amb l’imprescindible suport que altres, més amunt, havien d’oferir-li.

 

El 4-0 de París és el fruit amarg del que els socis van votar, però, previsibles com són en les cortines de fum, ara ens distraurem amb Luis Enrique, malcarat de palmarès superior a les seves discutibles capacitats en l’exercici de l’ofici. En cert moment, va entendre que devia aplicar l’autogestió si esperava rèdit. I marxarà per rampell, venent-ho com coherència, sense que pugui aspirar enlloc al que ha gaudit aquí per excedent de talent futbolístic. Els diaris còmplices ens distrauran amb Sampaoli, amb algun fitxatge enlluernador malgrat no quedi un ral a caixa després de comprar un fons d’armari tan car com arbitrari i la magnitud de la tragèdia dependrà, com sempre, del que aconsegueixi el Real Madrid, així de trist. De totes maneres, aquells que ja ho sabien, ja s’ho temien i deien, continuaran sense apuntar allà on toca, on s’amaguen els màxims responsables. A la llotja i als despatxos. Gràcies a la inèrcia han arribat fins avui malgrat anar despullats perquè Messi ho tapava tot. Ara els interessarà més seguir despistant i oferir el cap de l’asturià en safata i escut propi. Tot tan previsible com en el nuñisme. Acabada la inèrcia triomfal, bany de realitat i repàs a la desoladora plantilla de vestit i corbata, culpable d’aquesta sotragada per simple expressió de limitacions. Són ells els que no en saben més. I mira que ho tenien fàcil. S’havien de limitar a no trencar res, però han anat de toll en toll, generant estralls. Ara, a córrer per renovar Messi, l’altra sortida d’emergència.



Nou comentari