Dos Paolos i una Paula

És hora de treure’ns la bena dels ulls i acceptar que els nostres referents poden ser autèntics impresentables en la seva vida privada

L’últim mes s’han produït dues morts i una decisió vital unides per una coincidència: el nom Paolo. Primer ens va deixar Maradona, autor de tardes glorioses a l’estadi San Paolo de Nàpols –ara rebatejat amb el seu nom– i d’un gol amb la mà de Déu al Mundial 86 de Mèxic, on l’Argentina es coronaria. Fa poc Paolo Rossi, heroi italià al Mundial del 1982 gràcies a un primer gol amb “el peu terrenal” a la final contra el Brasil, deia adéu. Ho feia sense dies de dol oficial, ni fills il·legítims, ni addiccions, ni frases fora de to, per bé que el 1980 va ser inhabilitat per un cas d’apostes il·legals. Marxava sense devoció irracional.

I és que la desaparició del ‘Pelusa’ va desfermar rius de tinta i llàgrimes al seu país natal, a Nàpols i al planeta futbol. Una pèrdua sentida arreu excepte per a Paula Dapena, jugadora d’un equip modest que abans d’un amistós va decidir asseure’s a la gespa mentre les seves companyes i rivals guardaven un minut de silenci. “Si aquestes coses no es fan per a les víctimes, encara menys per a un abusador”. Al marge de la pedregada d’insults rebuts a Twitter que ni val la pena reproduir, l’actitud de la Paola posa damunt de la taula dos debats interessants: l’exemplaritat dels personatges públics i el gregarisme humà.

En una època en què ens inculquen la moda de separar les persones reals o reials de les institucions, ja seria hora de treure’ns la bena dels ulls i acceptar que els nostres referents puguin ser autèntics impresentables en la seva vida privada. Que Maradona fos un mag amb la pilota, en competició o al ritme de la mítica ‘Live is life’ als escalfaments, era compatible amb el fet que fos un desastre fora dels terrenys de joc: malalt de drogues i alcohol, protagonista de diversos episodis de violència de gènere, polígam sense escrúpols ni precaucions, amic de la màfia i portador d’una malaltia venèria a Barcelona, convenientment amagada sota l’eufemisme d’hepatitis. Un cantó fosc ampliable a un reguitzell d’homes i dones mediàtics, sobretot artistes: Hemingway era tan aficionat als braus com a la beguda, vici que compartia amb un Baudelaire que segons diuen es va contagiar de sífilis, Pessoa es reia dels pobres… Plomes privilegiades d’éssers poc modèlics.

Tornant a l’esport, el gest de la Paula va ser un exemple de valentia i fe en les pròpies conviccions, més enllà d’allò políticament correcte. Convertir-se en una veritable minoria silenciosa té el risc d’esdevenir diana fàcil, contra la qual aboquen la seva ira els fanàtics o els qui pensen com ella i no s’atreveixen a desafiar els cànons preestablerts. Tanta dignitat com la que van tenir Oleguer i el gallec Nacho en renunciar a la selecció espanyola o exactament igual que la de Gerard Escoda, que el 2004 a El Helmántico es va apartar de la pancarta a favor de la unitat de l’Arxiu de Salamanca. El “dissident” que trenca la disciplina sovint rep més retrets i represàlies que copets a l’espatlla, però li queda l’orgull del coratge i la possibilitat d’obrir camí en qualitat de pioner.

Nou comentari