Malgrat la crisi que té Josep Maria Bartomeu per haver decidit, assumint ell la responsabilitat, jugar el partit del primer d’octubre a porta tancada, qui li anava a dir que afrontaria el mes d’estrena d’Ernesto Valverde a la lliga amb la tranquil·litat amb què ho feia fins llavors? Però, Bartomeu és home de risc i fer equilibris no és el seu fort. Malgrat tot, és un tipus amb sort. Perquè, en el món de l’esport la tensió es desdibuixa ràpidament: és tant imprevisible que les marees pugen i baixen capritxoses perquè els aficionats tenen memòria de peix o, encara que no ho reconeguin, sempre acaben sent resultadistes.
Esportivament parlant, Valverde a la banqueta del Camp Nou ha tingut una estrena plàcida a la lliga i a la Champions. Ara comencen a venir els ossos, certament, però el coixí que té a les dues competicions permet veure els rivals a distància i, fins i tot, no tenir un infart quan hi hagi el primer sotrac. Per la seva banda, Nacho Rodríguez, comandant en cap de la secció de bàsquet, sembla haver fet oblidar la desastrosa temporada de l’equip de Georgios Bartzokas. Ara bé, al Palau costarà tornar a veure un equip campió.
No obstant, els resultats del primer equip de futbol han contribuït a veure les coses en perspectiva. Potser, per això no ens podíem permetre el luxe de perdre 6 punts! Bartomeu, com va passar ja a l’any del triplet, s’ha fet fort gràcies a la marxa esportiva, i només la conjuntura política li fa perdre la son. L’opositor Agustí Benedito, malgrat que no ho pugui dir, ha tingut l’enemic de la seva moció de censura sobre la gespa. L’aficionat és dèbil: panem et circenses, en memòria del poeta romà Juvenal. L’ànima és feble i la capacitat de reflexió crítica més aviat escassa. Si les coses van bé, per què tocar-les? Semedo i Paulinho havien de ser l’ase dels cops, però el lateral sembla acomodar-se a la banda (Dani Alves in memoriam) i el centrecampista ha demostrat olfacte golejador, musculatura i, sobretot, fa riure a Nostre Senyor (Leo Messi). Què més volem? Ja només faltaria que Deulofeu es tranquil·litzi i acabi demostrant que la Masia també pot treure bons atacants.
Agustí, qui t’ho havia de dir! Però, malgrat que les raons per promoure la moció de censura eren (i ara són) més que justificades i que les signatures recollides han estat més de 12.000 (3.000 més que la darrera moció contra Joan Laporta, explica la crònica d’Adrià Soldevila en aquest mitjà), la manera com s’ha donat per acabada també ha estat ben galdosa. Potser, no hi ha necessitat estatutària de lliurar les signatures al club, però també és reprovable ètica i moralment que aquetes signatures es destrueixin encara que sigui havent-ne alçat acta notarial i per fer un favor al soci. Si Benedito volia demostrar solidesa en la seva proposta –malgrat no haver gaudit, dubtosament, de temps de descompte– havia d’haver-se personificat al club i actuar com a veritable oposició: “Aquí teniu les signatures, més de 12.000 socis reproven la vostra gestió”, els havia d’haver engaltat davant la premsa. Però no ho ha fet, i ha deixat que el relat es tenyeixi de dubtes, ha empetitit novament l’oposició al nuñisme sociològic que avui domina les oficines del Camp Nou. De fet, quina curiositat: el qui n’és el principal exponent, Jordi Cardoner, és qui va tallar de soca rel i en una sola roda de premsa les opcions de victòria de l’ex-integrant de l’Elefant Blau. Al final, els ismes sempre apareixen, estan presents permanentment en tots els episodis contemporanis de la història institucional d’una entitat que, quan arriba a la pau social, és bàsicament per l’esforç dels seus esportistes sobre la gespa o la pista del Palau
