Sempre he desitjat que la selecció catalana pugui participar en un gran campionat europeu o mundial. De moment, però, aquest desig és un somni quasi impossible que em condemna a ser un “orfe de selecció” quan aquestes juguen, sigui per classificar-se per a les competicions o per disputar-les.
En aquests tornejos, jo i altres coneguts amb qui comparteixo sentiments d’orfandat futbolística pel que fa a seleccions acabem escollint alguns equips per poder seguir-los amb un mínim d’interès. La tria normalment es fa per alguna simpatia o qualitat que aquella selecció desperta en nosaltres. Normalment és pel seu bon joc, com va ser el cas de Bèlgica en el Mundial de Rússia. També pot ser, però, per alguna característica o semblança amb la selecció catalana. Aquí podríem trobar els casos de les nacions britàniques com Irlanda, Gal·les o Escòcia. També hi ha algun orfe que optarà per no seguir cap selecció o seguir l’espanyola per simpatia amb els jugadors catalans que hi juguen o perquè quan els que vam néixer abans del 75 érem petits, no teníem idees polítiques i ni molt menys consciència de nació.
Sempre m’ha fet gràcia aquesta condició d’orfe que fa que d’un dia per l’altre comencis a seguir equips dels quals no coneixes jugadors ni tècnics. La selecció d’Irlanda va ser una substituta als anys 90, al Mundial dels Estats Units, de la mateixa forma que Gal·les o Bèlgica – dirigida pel català Robert Martínez– ho han estat darrerament. Fins i tot el 2010 alguns orfes vam seguir la selecció espanyola, ja que comptava amb una majoria de catalans en l’onze inicial que va guanyar la Copa del Món amb un estil de joc que la caverna mediàtica de Madrid va anomenar tiki-taka i que en realitat havia nascut a la Masia de can Barça, basat en la ràpida circulació de pilota, en pocs tocs i la imposició del joc posicional en tot el terreny de joc.
Aquestes últimes setmanes d’aturada m’han fet pensar quina serà la selecció a seguir a l’Eurocopa ajornada. Jo ja m’estic fixant amb les millors classificades i amb les quals s’assemblen més a la nostra utòpica selecció catalana. Al final però, acabarem dubtant entre Irlanda, Gal·les, Escòcia i Anglaterra. Una mala jugada això de ser un malalt de futbol i català, doncs cada dos anys has de realitzar la difícil tria d’uns “pares” futbolístics. També tenim l’alternativa “d’adoptar” la selecció de Croàcia, que en el seu dia, al Mundial del 98, acabada d’independitzar-se de Iugoslàvia, va ser una bona elecció. Va acabar tercera. En l’última Copa del Món va quedar segona. A més, la seva samarreta és atractiva i el nom dels jugadors no te’ls aprens encara que arribin a les semifinals. O ni tan sols això, i et conformes a dir que tenen un migcampista que es diu Rakitic i que juga força bé, encara que el passat mes de setembre es va retirar de la selecció.
