Això de l’Observatori Blaugrana hauria de venir amb llibre d’instruccions. Pel que sembla, aquesta andròmina surt a escena cada mig any amb fils moguts des de l’oficialitat, que manega els ingredients com correspon a qualsevol poder amb ínfules de crear corrents d’opinió. La junta difon el cartipàs amb voluntat de reconeixement públic i un indissimulat desig de penjar-se les medalles que no arriben per vies més normals i raonades. El que calgui per traure pit i pintar un panorama digne de Shangri-La, pel plaer de donar-se entre ells, abnegats directius, patacs d’admiració i reconeixement a l’esquena. El mètode consisteix en entrevistar telefònicament a mil socis sense especificar de quin peu coixegen i a quina distància viuen de la seva òrbita d’influència. Segurament, trobarien fàcil centenars de ‘neonuñistes‘. O milers, si s’hi posen, que al costat de qui branda la paella pel mànec sempre hi graviten infinitat de satèl·lits. Si les opinions no contrastades empíricament de l’Observatori provenen dels sectors intuïbles d’ensumar, ja poden confitar els seus parers i percentatges triomfals. Pur paper mullat.

 

Per començar, el 20% dels consultats confessen en l’última entrega que no senten cap mena de preocupació per l’actualitat barcelonista. Enhorabona, tot i que, ben mirat, quan només havien transcorregut tres mesos de competició en el moment de la consulta encara resultava ben d’hora per a témer res. Prou sabem que l’estat d’ànim del seguidor és el paradigma de la volatilitat. Varia com fulla al vent segons l’últim marcador i l’abans, durant i després del passat diumenge al Villamarín confirma l’evidència. Si parlem de preguntes induïdes, en la pròxima edició d’aquesta peculiar manera de llençar els diners en suggeriríem una de ben clara: Donaria suport a aquesta directiva si l’equip no guanya res enguany? I si l’any vinent, hipotèticament, anés pel pedregar? La resposta, tant previsible com aquest plat cuinat. L’estupor arriba quan veus que la renovació de Messi ocupa el sisè lloc entre les preocupacions dels mortals consultats. I com es menja això? Senyal de tranquil·litat per l’evidència de que enlloc viurà millor? Senyal de que aquí se li pagarà el que demani per continuar essent el pal de paller de l’entitat? Si els mil consultats formen part del gruix dels anomenats compromissaris, d’aquells escollits que voten segons se’ls infli la bena primària, no dubtaríem pas dels resultats perquè, en efecte, hi ha gent per a tot. I molta.

 

Tornant a les medalles, asseguren que la nota per qualificar la situació actual del club és d’un notable 7’8, sense importar, per exemples, la condemna al club pel cas Neymar, la inexplicada demora en l’arrancada de l’Espai Barça, els fronts urbanístics que impossibilitarien, a dia d’avui, la construcció del nou Palau Blaugrana i l’argumentat etcètera que, com ja és norma, tapen els gols de Messi. Per tant, girem el mitjó, si marca Leo ja es poden estalviar enquestes, observatoris i eufemismes similars. Que vagin als Encants, si volen lluir medalles a la pitrera. La resta, els no entrevistats, coneixem l’infal·lible dogma: Mentre l’equip rutlli, la resta importa dos raves. És més, tirant d’història, la massa social no ha exigit mai en 117 anys un canvi de directiva quan els futbolistes rutllaven en competició. Mai, sense excepció. Prou ho saben ells. Ergo, podrien estalviar-se aquest ‘engendre’ de l’Observatori. Per allò de la vergonya aliena.



Nou comentari