Des que Joan Gaspart va destituir Louis Van Gaal el gener de 2003 el Barça no havia tornat a fer fora l’entrenador a mitja temporada. En aquells temps de trienni negre, com es coneix una de les pitjors etapes de la centenària història culer, el club estava instal·lat en la mediocritat i l’equip en el fracàs, camí del tercer any consecutiu sense guanyar cap títol. Res a veure amb el present. El Barça és el líder de la Lliga, n’ha guanyat quatre de les últimes cinc i vuit de les últimes onze. No hi ha urgències. Com a molt, un cicle molt a prop del seu final i la planificació del següent encara sobre la taula. No hi havia cap motiu per fer fora Valverde (dues Lligues, una copa i una Supercopa en dues temporades), almenys cap que no existís ja el mes de juny passat, quan es va decidir renovar la confiança en ell malgrat la desfeta de Liverpool. I, no obstant això, ha passat per donar un nou impuls a l’equip, segons les paraules del president Bartomeu. Com diu la cançó, “Lo siento mucho, la vida és así, no la he inventado yo”.
El que està clar és que l’impuls no pot ser als actuals dirigents del club, perquè han deixat clar que no tenen projecte, ni rumb, ni rigor, renovant l’entrenador el juny i fent-lo fora sis mesos després, previ pagament de tot el contracte, i acudint a Quique Setien, després de passar per Xavi, Koeman i Pochettino, que se sàpiga. Tampoc els deixa en gaire bon lloc que tres mites del club, com Xavi, Koeman i Puyol, hagin donat carabasses a aquesta junta, quan els han ofert la banqueta o la direcció esportiva. I les formes? Si la destitució era injusta per a Valverde, la gestió del relleu ha estat abominable per com s’han fet virals les maniobres del club per fitxar, sense haver parlat amb el propi entrenador.
És obvi que tot això tampoc proporciona un gran impuls al club i a la seva imatge. Només queda l’impuls a l’equip. Efectivament, que Luis Enrique i Valverde hagin hagut de plegar malgrat els títols conquerits, posa el focus en els jugadors, en el seu rendiment, la seva irregularitat i el seu pragmatisme, que no ha parat de vulgaritzar el futbol de l’equip. Insistim, res que no se sabés el mes de juny passat. Res que no estigui inspirat per la veterania i l’excessiva influència dels pesos pesats de l’equip. Res que es pugui solucionar només canviant l’entrenador. Res que no continuï obligant els responsables de la parcel·la esportiva a prendre decisions importants, segurament impopulars, poc grates i arriscades, però absolutament imprescindibles per posar un punt i a part i començar a construir el futur. És difícil interpretar el fitxatge de Quique Setien com l’aposta del club per construir aquest futur, entre altres coses perquè no era ni la primera, ni la segona, ni la tercera opció. En canvi, no és tan difícil veure’l com un revulsiu desesperat perquè aquesta plantilla, caríssima i plena de talent, sigui capaç de seguir guanyant una mica més aquesta pròxima primavera, quan faltarà un any per al comiat de Bartomeu i la pugna electoral entre el continuisme i la renovació.
Dit això, Quique Setien és el més semblant a una bona notícia en un mal context. El tècnic càntabre té més clara la fórmula que ha fet gran el Barça els últims quinze anys que alguns dels que se suposa que treballen per implementar-la. I això vol dir que el Barça tornarà a semblar-se al Barça, que es posarà més èmfasi en el joc col·lectiu, en el control de la pilota i del joc, que es treballarà més el joc de posició, que el protagonisme del migcamp i la pressió després de pèrdua tornaran a ser un senyal d’identitat, que el talent que puja del futbol base tindrà més presència, que la personalitat de l’equip serà més marcada i estable jugui on jugui. Això no garanteix guanyar la Lliga o la Champions aquesta temporada, però serveix per recuperar el rumb i per posar jugadors com De Jong, Arthur, Ansu Fati, Riqui Puig, Carles Pérez, Sergi Roberto, Aleñà, Lenglet, Dembélé i altres en el camí per construir un nou Barça capaç d’aixecar lànim en plena depressió post-Messi.
