“Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, va dir Joan Fuster en una frase aplicable a l’esport en què els defensors de l’statu quo acostumen a veure feixos de palla en els ulls aliens mentre ignoren bigues oxidades en els propis. Sota l’ombra de les firmes vàlides que perseguien Bartomeu com un núvol impertinent i abans de denúncies paranoiques –qui sap si fabricades des de dins– per aferrar-se al càrrec, la junta blaugrana va tenir la decència de fer un breu comunicat de suport a Torra davant la inhabilitació del ‘nacionaljudicialisme’. La inevitable internacionalització del futbol, que ha transformat els ‘tribunerus’ de puro i nissaga familiar en guiris esporàdics que inclouen el Camp Nou com un post-it més del pack turístic, crea unes llacunes que esparveren: la història del Barça està tenyida de política, bàsicament com a escut contra l’enorme politització del corrupte tàndem nacionalisme espanyol-Reial Madrid.
Als qui a Twitter es queixaven del comunicat del club a favor del president de la Generalitat, convindria recordar-los que una xiulada a l’himne reial va ser l’excusa de Primo de Rivera per tancar el club durant mesos. Que un escamot franquista va executar el president Sunyol, que Bernabéu fou un dels militars colpistes d’aquest bàndol nacional i que en la posterior dictadura impune va manegar els fils del règim per robar Di Stéfano. El mateix Reial Madrid que s’esforça a amagar la catalanitat dels seus fundadors (els germans Padrós).
Però no cal anar tan lluny: el VAR simbolitza una operació de maquillatge homologable a la Transició, és a dir, canviar-ho tot per no canviar res i posar èmfasis en vendre democràcia i llibertat per acabar mantenint la lletra petita dels privilegis als intocables. Sorprèn amb quina normalitat s’assumeix que el president de la Lliga es declarés públicament madridista, assistís a manifestacions unionistes o milités a Fuerza Nueva. Un Tebas que en un programa de ràdio va admetre que el videoarbitratge anava bé fins que una trucada de Florentino (el del pelotazo urbanístic del 2000 en connivència amb imputats del PP) a Rubiales va ser un abans i un després: els atracaments compulsius en la represa de la competició no eren només per adjudicar el passat títol de Lliga tal com vam veure al camp del Betis, d’on queda la sanció a dos jugadors andalusos per una lleu crítica. En cas de dubte, la caverna t’ho afina entre cridòria de ‘xiringuitos’: al Madrid el roben quan no l’afavoreixen prou. Un cop practicada aquesta lobotomia quotidiana, no hi ha manera d’arrencar el xip.
Als qui s’indignen quan el Barça fa notes de premsa en català o s’equipa amb els colors de la senyera se’ls oblida mencionar les banderetes ‘rojigualdes’ a la samarreta del Getafe (quin paper ha jugat aquest club madrileny, presidit per un soci blanc, en la construcció política d’Espanya?). Als qui defensaven jugar el partit que no s’hauria d’haver jugat mai l’1-O del 2017 tenen un atac d’amnèsia sobre el fet que el Las Palmas, rival aquell dia, va disputar els 90 minuts amb una bandera d’Espanya a la samarreta (ni ho havia fet abans ni ho ha repetit després) a instàncies de la seva junta, que va emetre un comunicat refermant la convicció de l’entitat canària en la “indisoluble unidad”.
Clar, només polititzen els altres i només els altres són nacionalistes. Solament l’educació, la cultura i la memòria ens salven i apel·len a involucrar-nos. Que cadascú sigui de l’equip que vulgui però que sigui conscient del currículum i arrels del club en qüestió. Descartada la covardia samaritana de l’equidistant, l’altra opció és fer-se el distret o quedar-se en la ignorància, com aquells estrangers intrusos que l’any 2017 confonien les paradetes de la moció de Benedito amb llocs d’informació sobre el seient que ocasionalment ocuparien. Tot allò que ens hauríem estalviat en cas de prosperar… i no només en patrimoni o gestió esportiva sinó també en pes polític a la federació o instàncies europees mentre d’altres acumulaven Champions a còpia de regals. Quan calles, t’arrisques al fet que parlin contra tu i malament. La política: o la fas, o te la fan.
