L’única virtut del cas Nico Williams és que s’ha acabat tan ràpidament que no podrà competir a la categoria de serial de l’estiu. Resulta difícil trobar un final tan poc agraït per a totes les parts. L’Athletic ven la renovació del jugador com un pols guanyat al Barça, el club gran, el del talonari; el jugador vol convèncer a qui es deixi que “està on vol estar” (sic) i que el cor ha pogut més que la resta; i el Barça es fa l’indiferent perquè té pla B i C (Luis Díaz i Rashford).
En realitat, però, la victòria de l’Athletic és pírrica, perquè el seu rival no era el Barça, sinó el desig del jugador, que es queda a contracor, i perquè li ha costat un ull de la cara; Nico no convenç perquè va ser ell qui va decidir marxar, qui va activar l’operació amb el Barça i qui va comunicar a l’Athletic que pagaria la clàusula i es queda (pasta al marge) pressionat pel germà, la família, el representant i l’entorn; i el Barça potser té alternatives, inclosa no fitxar, però és obvi que si no arrossegués problemes de palanques, espai salarial i inscripció de jugadors (i ja van tres estius) no li hauria costat gens tancar un fitxatge que, d’altra banda, ha telegrafiat de forma contraproduent.
Al marge dels relats de falsa bandera que les parts ens vulguin fer empassar, els fets són els que són. I fa un mes Nico Williams tenia planejat reunir-se amb Lamine Yamal i la resta perquè, com qualsevol futbolista d’elit, vol guanyar-ho tot i la seva indecisió un any abans ja l’havia condemnat a ser, un cop més, mer espectador de la Lliga, la Copa, la Supercopa i les semifinals de la Champions que va fer el Barça. És difícil de creure que la seva renovació el retindrà deu anys (fins al 2035) a San Mamés, però queda clar que ha deixat passar un tren important en la seva carrera i la porta del Barça se l’ha tancat ell.
Des de la perspectiva culer, queda clar que la il·lusió de Nico Williams per jugar al Barça no és la mateixa que van demostrar Olmo, Gavi i Pau Victor, però també Kounde o Lewandowski, que van signar sabent els equilibris que hauria de fer el Barça per inscriure’ls, que són -recordem-ho- fruit de la necessitat de reconstruir-se econòmicament sense renunciar a competir al més alt nivell. En tot cas, el Barça avui està objectivament millor que fa un any i en cap cas podia acceptar una clàusula de llibertat en cas de no inscripció. Hauria estat una irresponsabilitat quantificable (60 milions) i del tot innecessària.
El Barça té encarrilat un projecte sòlid i emergent, que ja ha reforçat amb la incorporació de Joan Garcia a la porteria i que encara pot millorar amb un reforç en atac, però té el lloc ben cobert i no cal fer bogeries per Nico Williams (9 gols i 10 assistències de mitjana els tres últims anys), ni embogir per Luis Díaz (el pla A de Deco) pagant-li 80 o 90 milions al Liverpool. Les compres compulsives, el xec en blanc i l’absència de lideratge van conduir el Barça a la fallida econòmica i esportiva i cinc anys després encara no se n’ha recuperat del tot.
