El serial estiuenc no ho és per l’interès argumental, sinó per la sobreactuació d’uns protagonistes. Quan semblava que l’Osasuna havia consolidat el cim de l’antipatia retorçant la falsa alineació indeguda d’Iñigo Martínez, l’Athletic ha descobert un vèrtex més alt des d’on està mostrant rebequeria de nen desposseït de capritx.
Un any després que Nico Williams donés carabasses al Barça, el seu propi representant va contactar amb Deco. Per tant, no es pot culpar el club blaugrana d’insistència i, de fet, la premsa madrilenya va publicar que el jugador podia vestir de blanc. Curiosament, això no va indignar ni l’afició ni la directiva basca, propenses a l’amnèsia respecte al més que possible tripijoc de 2007, quan el Llevant s’hauria deixat guanyar a San Mamés per evitar el descens dels lleons. Al president Uriarte tampoc li ha resultat escandalós que la Federació s’hagi carregat la cúpula arbitral per acontentar el Madrid, sempre famolenc de nous privilegis i de renovada impunitat.
Obro parèntesi: estem parlant dels mateixos socis que no fa gaire rebien el Barça amb bitllets pel cas Negreira. No cal ser expert en dret per entendre que el full dels pagaments constitueix una prova que ha de ser valorada i que el període probatori és una fase del procediment, no pas una sentència condemnatòria. En dos anys ningú ha pogut trobar cap testimoni arbitral d’una suposada adulteració esportiva, per la qual cosa aquí també ha de prevaldre la presumpció d’innocència. Ben al contrari que la sanció de dos anys amb què l’Audiencia Nacional va castigar Gurpegi el 2006 per dopatge, situació que sí que va contaminar la competició.
La Diputació de Biscaia va canviar la norma de tributació de l’Athletic, que li ha estalviat la meitat d’IRPF i milions en sous. El periodista Jordi Blanco ha apuntat que, des de 1995, el Barça ha fitxat sis jugadors abonant la clàusula de rescissió, mentre que per aquesta via l’Athletic n’ha comprat una trentena des de 1989: Loren, Billabona, Etxeberría, Alkiza, Elustondo, Zubiaurre, Iñigo, Nagore, Larrainzar, Ziganda, Boiro, David López, Lacruz o Javi Martínez (que el Bayern se l’emportés pagant 40 milions de clàusula no va provocar cap sisme). O sigui, Lezama té part de veritat i part d’espoli: el planter de l’Athletic inclou tot Euskal Herria, amb els altres clubs bascos com a víctimes. Davant del Barça els toca el rol de peix petit i no hi estan acostumats. Segons Blanco, San Mamés Barria SL, societat propietària de San Mamés -en va dirigir la construcció i gestió- formada per l’Athletic, Kutxabank, el govern basc, la Diputació de Biscaia i l’Ajuntament de Bilbao, va sufragar els 189 milions del nou estadi. El Barça n’ha pagat més de 40 per usar Montjuïc com a llar.
Els capítols del ridícul han anat des de la trobada d’Uriarte amb Tebas per fiscalitzar el Barça -incompliment del deure de confidencialitat, ja vulnerat a l’abril i que legitimaria Laporta a inhabilitar el mandatari- fins a apel·lar a una normativa FIFA no aplicable a Espanya. Sense oblidar els qui han acusat el Barça de vandalitzar el mural a Nico. La caverna mediàtica hi ha sucat pa confonent amb premeditació el fet de fitxar amb inscriure, la tresoreria amb el fair-play i les palanques amb el refinançament. La catalanitat del Barça és un delicte que no prescriu mai.
L’esperpent ha adquirit una magnitud tan grotesca que fins i tot Clemente -instigador principal de les batusses als 80- ha demanat prioritzar la voluntat del davanter en detriment del fanatisme, i Pedrerol s’ha tret la bufanda d’ultrasur per avisar l’Athletic que si volia blindar Nico hauria hagut d’apujar-li la clàusula en comptes de mantenir-lo temptadorament a l’aparador. Al final, els futbolistes acaben jugant on volen.
A les xarxes circula la teoria que Uriarte té sinergies empresarials amb Florentino i que, de portes endins, fa escarafalls davant la parròquia basca en to electoral per no passar a la història com el dirigent que va deixar escapar Nico. Igual que Rodríguez Ibarra malparlava de Catalunya per defugir responsabilitats a Extremadura. Quan t’equivoques d’enemic, perds un temps i unes energies valuoses per focalitzar-te en els veritables problemes i obstacles. I no avances.
Com va dir el mític i ja desaparegut Manolo Preciado a Mourinho -el seu Sporting va assaltar el Bernabéu el 2011, en la mateixa lliga en què el portuguès l’havia acusat de deixar-se guanyar contra el Barça-, quan escups cap amunt, t’acaba caient.
