Ni Supercopa, ni eleccions

La derrota a la Supercopa no és una catàstrofe, només ens recorda que el Barça intenta sortir d’un pou molt profund amb pocs jugadors, molta joventut i sense ajuda del club

Al Barça una derrota sempre és una mala notícia i la de diumenge passat a la Supercopa d’Espanya no és una excepció, però tampoc conec ni un sol culer que trobi a faltar aquest trofeu quan sigui l’hora de fer el balanç final de la temporada, ni d’aquesta, ni de cap. És cert que guanyar el títol hauria injectat una petita dosi de bàlsam en ple síndrome d’abstinència; és cert que la imatge de l’equip en cap dels dos partits ha estat a l’altura del seu creixement en l’últim mes de competició. Però el que importa de debò és cap a on va l’equip de Koeman i fins a on pot arribar i per respondre a aquestes grans qüestions tenim bones i males notícies.

Entre les bones notícies hi ha un grapat de jugadors molt joves, com Pedri, Araujo, Ansu Fati (ara lesionat), Mingueza o Dest, amb talent, il·lusió i un gran futur, que han rebaixat tres o quatre anys la mitjana d’edat de les alineacions i creixen dia a dia dins l’estructura de l’equip. N’hi ha d’altres, com De Jong o Dembelé, també joves però unes quantes pantalles per davant, que ja han començat a expandir-se assumint responsabilitats i lideratge en el nou ordre que es construeix. Hi ha un entrenador disposat a fer aquest camí d’iniciació sabent que li falten ingredients i temps de cocció perquè el rendiment pugui estar al nivell de les exigències d’un club top com el Barça i que tots els pals portaran el seu nom i cognom.

Les males notícies, deixant al marge les llargues lesions de Fati, Piqué o Sergi Roberto que resten talent, fons d’armari i velocitat de creuer al vaixell, fan cua a la porta del vestidor. La primera i més important, la pèssima planificació esportiva dels últims tres o quatre anys, que li ha deixat a Koeman una plantilla amb almenys dos forats negres, un al centre de la defensa i l’altre al centre de l’atac, així com altres posicions sense recanvi i un sobrepès a la nòmina, que ha obligat a descartar l’arribada de solucions a aquests problemes. La segona, la falta del lideratge institucional capaç de restablir l’energia vital del club i amb ella la capacitat de donar-li a l’equip i a l’entrenador el que necessita i no té per avançar. I la tercera els trets al peu de la direcció del club, allargant aquesta situació en contra de l’interès del club; el del president Bartomeu, perdent dos mesos amb la moto de la «crisi esportiva» fins que vint mil firmes de socis el van convidar a dimitir; i el de la gestora del president Tusquets, que hauria hagut de celebrar les eleccions al desembre i les acabarà duent a terme, si hi ha sort, tres mesos més tard.

Si, les derrotes sempre són mala notícia al Camp Nou, però la del passat cap de setmana a la Supercopa només ens recorda que el Barça intenta sortir d’un pou molt profund amb pocs jugadors, molta joventut i sense cap ajuda del club.

Nou comentari