El barcelonisme no veu l’hora que torni a sonar l’himne de la Champions League. No ens enganyem, és l’objectiu de la temporada, el que motiva de debò Messi i els seus pretorians curtits en mil batalles, el que necessita el club per recuperar la jerarquia perduda i el que il·lusiona els culers en aquesta llarga transició de futbol terrenal i victòries domèstiques. No deu ser casualitat que, des del seient del Camp Nou o des del sofà de casa, el Barça més brillant, el més endollat, el més rodó d’aquest curs l’hem vist després d’escoltar aquesta adaptació del Zadok the Priest composta per Georg Friedrich Händel i interpretada per la Royal Philharmonic Orchestra i el cor de l’Academy of St Martin in the Fields, que la UEFA va triar com a himne de la Champions. Per això l’aficionat espera amb especial impaciència que soni aquesta música celestial, encara que en el fons el que somien és el rock de Freddy Mercury amb el We are the Champions. I això encara està molt verd.

 

El Barça viatja a Lió per entrar en la fase de “o estàs a l’alçada o te’n vas a casa”, una altra vegada, i la realitat és que les sensacions que transmet l’equip no són millors que les de fa un any. Els últims partits diuen coses: empat a casa amb el València a la lliga, empat a casa amb el Madrid a la Copa, empat a San Mamés a la lliga, victòria mínima de penal contra el Valladolid a la lliga. L’hivern és dur. Molts titulars, inclòs Messi, no estan ara en el seu millor nivell. Els dos jugadors que més han fet millorar l’equip respecte a fa un any, Arthur i Dembélé, un està lesionat per a setmanes i l’altra acaba de sortir d’una lesió. Coutinho està en crisi des que va deixar de sentir-se titular. I les eliminatòries de Copa, aquest cop contra Sevilla i Reial Madrid, han tornat a exigir més del compte els de sempre, a l’espina dorsal de l’equip formada per Piqué, Busquets, Messi, Suárez, Rakitic i Alba.

 

El temps dirà si no s’han acabat cometent els mateixos errors dels últims anys. Mentrestant, el que sabem és que el Barça no només ha jugat a dues velocitats diferents en funció de la transcendència i del rival, també ha tingut dues cares molt diferents. Una basada en el domini del joc i l’altre basada en l’intercanvi de cops. En la primera, hi ha més ordre, més futbol, més col·lectiu i més autoritat. Aquí Arthur ha estat el jugador determinant i és en aquesta versió on s’han vist els millors minuts de futbol del curs. En la segona, el control desapareix, el migcamp es difumina, el rival té més opció i el protagonisme recau en la individualitat i la contundència a les àrees, molt sovint resumida en Messi i Ter Stegen. Aquí l’energia d’Arturo Vidal és com un glop d’aigua en el desert.

 

Valverde manté les dues apostes perquè té la plantilla que té. Potser l’any que ve, amb Arthur, De Jong, Aleñà, Busquets i qui sap si també amb Riqui Puig o potser sense Rakitic, el tècnic es plantegi un camí més clar i sobretot més coherent, però la realitat ara és una altra. Amb aquestes armes el Barça va fer por dissabte davant el Valladolid, però avui té el Madrid a 9 punts de distància. I serà amb aquestes mateixes armes que es jugarà l’èxit o el fracàs la pròxima primavera. Això si, si hagués de demanar un desig per al pròxim trimestre és que Arthur torni aviat i si pot ser que jugui quasi tots els partits.



Nou comentari