El futbol s’ha apoderat del Mundial, que és el que toca en una cita que existeix, justament, per reunir el bo i millor d’arreu del planeta i exhibir el futbol en la seva essència, en la seva diversitat i en la seva màxima expressió. Això no passa cada dia, només un cop cada quatre anys. Per al futbolista és la il·lusió esportiva i el trampolí professional; per a l’aficionat, un festí de pilota, ambient i una cimera de figures mundials que viu amb vocació. El més normal és que després d’uns quants dies després del xiulet inicial, del que es parli sobretot sigui de les candidatures del Brasil i França, de la personalitat de la jove Espanya de Luis Enrique, de la muntanya russa emocional de l’Argentina, del pas al costat d’Alemanya, l’Uruguai o Bèlgica, de l’excitació dels equips africans, de les llàgrimes d’un ídol com Lewandowski pel seu primer gol en un Mundial, de Mbappé, de Messi, de Neymar, de Musiala, de Pedri…
És el més normal i resulta hipòcrita i injust pretendre que el món del futbol entomi el pes i la responsabilitat de liderar un boicot emocional, intel·lectual o professional a aquest Mundial, pel fet de jugar-se en un país governat des de l’opressió, la discriminació i la vulneració dels drets humans com és Qatar, quan la resta del món no sembla tenir dificultats per acceptar aquest país i el seu règim com un soci de ple dret en el món dels negocis o en la comunitat internacional. En tot cas si cal posar el focus i la pressió en algú és en la FIFA, que va acceptar les trenta monedes de plata a canvi de trair la lògica, els principis i els arguments que tradicionalment han pesat a l’hora de triar la seu d’un campionat mundial.
Perquè a banda de la tirania ideològica, la censura visible i la invisible imposada als protagonistes, les prohibicions impròpies del món lliure o el paper d’estrassa de la mateixa FIFA per blanquejar el relat de tot plegat, el projecte de Qatar era molt pitjor que el del seu competidor (Estats Units), és el més deficitari de la història dels Mundials, el més irracional en qüestió d’infraestructures, el més pobre en termes de tradició, afició i ambient de futbol, el més contraindicat tenint en compte el clima i el calendari hivernal que imposava, el menys sostenible per la futilitat dels estadis construïts o l’ús abusiu d’aires condicionats a tota la bombolla mundialista i, per rematar el despropòsit, el més injustificable en termes futbolístics. Només cal recordar que Qatar és l’única selecció amfitriona -fora d’Europa o Amèrica- que mai s’havia (ni s’hauria) classificat per jugar un Mundial pel seu pobre nivell, a diferència de Sud-àfrica (2010) que n’havia jugat dos, de Corea del Sud (2002) que n’havia jugat cinc, del Japó (2002) que n’havia jugat una o fins i tot dels Estats Units (1994) que n’havien jugat quatre.
El món del futbol ja triga a fer plegar Gianni Infantino i obligar la FIFA a revisar unes quantes coses.
