Leo Messi va recollir la setmana passada a París la sisena Pilota d’Or de la seva carrera. Millor per a la Pilota d’Or i per a la revista que l’organitza, France Football. No quedava gens seriós que el millor futbolista del planeta durant més d’una dècada no fos precisament qui s’hagués endut més vegades el trofeu que se suposa que corona al millor jugador al final de cada any. Problema resolt!
Per a Messi no era ni problema, ni requisit; com a molt, una cirereta. Perquè no hi ha al món del futbol cercle virtuós comparable al que fa girar Messi. I no va d’anuncis, màrqueting i guanys, sinó de títols guanyats en equip, de rècords i estadístiques inigualables, de trofeus individuals com aquesta Pilota d’Or i, sobretot, de la felicitat que ha estat capaç de generar en els aficionats del futbol, els del Barça, els de la selecció argentina i els que disfruten veient un talent en estat pur, capaç de manifestar-se en els mil colors del gol, de l’assistència a un company, del regat, de la creació de joc, d’un control impossible, de la velocitat d’execució o de la facilitat per resoldre la dificultat.
No és Deu, ni és perfecte. Si, podria… hauria de tenir un parell més de Champions i li falta guanyar el Mundial de seleccions, però no hi ha futbolista al món, ni entre els vius, ni entre els que ja no hi són, que hagi estat capaç ni tan sols d’acostar-se a una aportació tan completa, tan superlativa, tan determinant i tan persistent al llarg dels anys com la que encara està donant Leo Messi al futbol en el seu quinzè any de presència al primer equip del Barça.
Feina tindrà per acomodar com es mereixen les 6 Pilotes d’Or, al costat de 6 Botes d’Or, 6 Pichichis de la Lliga, les 47 pilotes que s’ha endut a casa després de marcar tres o més gols en un mateix partit -l’última abans d’ahir en la victòria contra el Mallorca- o les rèpliques dels 34 títols que ha conquerit amb el Barça entre Champions, Lligues, Copes, Supercopes d’Europa i d’Espanya i Mundials de clubs. Una col·lecció d’èxits col·lectius, per cert, en els que sempre ha estat present, sempre determinant, com ho demostren els 29 gols que ha marcat en les 29 finals que ha jugat.
La llista de highlights de Messi és inacabable i gairebé sempre té relació amb el gol; com els 73 que va marcar ell solet en una temporada o els 91 que va aconseguir durant l’any 2012, que són rècords absoluts; o els 617 que acumula en 702 partits jugats (a 0,88 per partit) o les 239 assistències que també són gols per al seu equip i per als seus companys d’equip. Perquè aquesta és una altra de les virtuts que afegeixen valor al jugador que és, que administra el desequilibri amb intel·ligència, amb generositat, que fa millors als seus companys i que la seva grandesa no li ha robat la humilitat, ni l’ha portat a la supèrbia, la falta de respecte o a l’afany de protagonisme.
I encara més. Amb el seu privilegiat nivell esportiu, amb la màquina de fabricar bitllets a ple rendiment i amb vint-i-pocs anys, el més fàcil era conformar-se, dosificar esforços i administrar les rendes; ho hem vist moltes vegades, especialment en els escollits. Però no amb Messi i això també marca diferències. El seu amor pel joc és, juntament amb l’ambició, la competitivitat i el seu talent, el motor del seu èxit i també l’ha millorat amb el pas del temps, l’ha fet capaç d’evolucionar, d’assumir rols molt diferents (golejador, driblador, assistent, play-maker…) sempre marcant la diferència i capaç de seguir aprenent per ser encara millor. L’exemple paradigmàtic són els llançaments de falta; no n’era un especialista i ara també és el millor en aquesta faceta, acumula una cinquantena de gols amb una riquesa del repertori espectacular (per sobre la tanca, per sota, al pal llarg, al curt, des de la dreta, des de l’esquerra…) i amb l’agreujant d’haver reincidit unes quantes vegades en el mateix partit i davant el mateix porter.
I seguirà. Sent el jugador que és i demostrant el que ha demostrat, ningú pot descartar que Messi, tot i els seus 32 anys, encara en tingui alguna de ben grossa reservada d’aquí al dia que digui prou. Un dia fatídic però inevitable, a partir del qual molts de nosaltres començarem a explicar a tothom qui ens vulgui escoltar que nosaltres hi érem, que vam veure jugar Leo Messi, el millor.
