Alguns aficionats al baseball a la costa oest dels Estats Units tenen la gosadia de comprar un partit entre Los Angeles i San Francisco amb el Clàssic de la LFP. Se sentia xiuxiuejar a les graderies del ATT Park, una meravella arquitectònica que et permet veure l’espectacle amb vistes al Pacífic. Si els pitchers són gaire efectius i el joc s’alenteix massa, sempre queda l’espectacle natural i observar com els mercants i petrolers fan parada i fonda a l’impressionant badia delimitada pel Golden Gate a la llunyania i el Bay Bridge, que pota a Oakland, al començament.
Certament, el partit va ser lent. Els batejadors no van tenir el dia i la gent es va haver de conformar amb un resultat escadusser, a favor dels Dodgers, per 2 a 1. A la carrera inicial dels visitants la va igualar, a la vuitena entrada, una carrera de Pence. I, mentre els espectadors entonaven un greu “Beat LA, beat LA!“, una batejada de Farmer va permetre la segona carrera dels Dodgers a la desena entrada ja en temps de descompte. Els Giants perdien el derbi, però el Twist and Shout de la megafonia feia ballar als espectadors d’allò més. Evidentment, blaus i taronges barrejats a les grades sense cap senyal de violència ni ganes de confrontació, malgrat la transcendència del derbi a tota la costa pacífica. “En un partit entre els Dodgers i els Giants, al final, gairebé mor un aficionat dels Giants. Però, és una anècdota”, em resumia el professor Carl Case, un aficionat incondicional al baseball amb una traça espectacular per a maniobrar amb els afroamericans que gestionen la revenda il·legal d’entrades a les rodalies de l’ATT Park: mentre a les grades el baseball és un esport de blancs i llatins, la revenda era controlada pels afroamericans. Però, si a la revenda del Barça-Madrid els preus són astronòmics, allà no superaven els 50 dòlars per entrada; i, amb el partit començat, “encara baixarien més”, m’explicava en Carl després de no poder tancar cap tracte favorable i dirigir-se a les taquilles de l’estadi.
Assistir a un esdeveniment esportiu als Estats Units permet observar, en primera persona, les característiques bàsiques d’un model de gestió de la pràctica esportiva enfocat a la maximització del benefici. La comercialització (commodification) de tots els elements constitutius del sistema, la creació d’un gran esdeveniment destinat al consum. Disneyització de l’esport, també en la ciutat que acull el Museu dedicat a Walt Disney, impulsor i artífex dels famosos parcs temàtics. “El baseball és un gran àpat”, em ratificava en Carl mentre comprava unes french fries with garlic, típiques de l’estadi dels Giants en un dels múltiples restaurants de fast food que hi ha a la tercera graderia de l’estadi. Menjar ràpid hipercalòric per a tots els gustos (burgers, tacos o pizza). “Què prefereixes, fans que paguen 400 dòlars cada partit per passar-s’ho bé o fans que animen i s’insulten però només compren una ampolla d’aigua?”, exemplificava Brian Larson, professor de Màrqueting Esportiu a la Universitat de Widener, a Filadèlfia (PA).
Certament, “aquí la gent no menja un entrepà, ràpid, a la mitja part”, reconeixia la Macarena, de Xile. L’espectacle és dins i fora del terreny de joc, les zones de pícnic als estadis són concorregudes en diversos moments del partit –magnífica la del Petco Park de San Diego– i ningú oblida que, abans que res, cal treure la cartera i gaudir de la gastronomia yankee. En determinats moments, sembla que el què pot passar al terreny de joc sigui secundari. Més en un esport que té partits que superen les tres hores, si no hi ha un resultat favorable a algun dels dos rivals al final de la novena entrada.
I, en acabar, la gent tranquil·la enfila el camí de casa, per rampes obertes i poc massificades que permeten circular amb fluïdesa els aficionats. “Això no és com els accessos estrets del Palau Blaugrana, allà em vaig espantar molt! Pels americans la seguretat és molt important”, li deia en Brian al Carl al finalitzar el partit. En acabar, a la rodalia de l’estadi continuen els pubs plens d’homenots desitjosos de cervesa. Potser, esperant que arribi algun conductor d’Uber que els porti a casa, en una ciutat on el taxi ha perdut la batalla al car shearing.
Arriba en Sergio, de Bolívia, amb un Honda atrotinat però que li permet traure’s quatre calerons extres al cap de setmana afiliant-se en aquesta plataforma. A San Francisco, on va néixer Uber, la majoria de conductors l’usen d’aquesta manera: un a més a més del seu salari. Arranca el cotxe. “Jo només escolto El Chiringuito per Youtube. És el programa esportiu que més m’agrada”, em constata astorat sabent que sóc de Barcelona. Perdó? “Jo em vaig fer del Barça el 1982, quan va arribar Maradona a Barcelona”. “Tindrem final de la Champions Barça-Madrid aquest any?”, va preguntar-me esperançat dos dies abans del ridícul de Roma. “Digui’m a quin diari escriu que ja el llegiré, encara que sigui en català”. Messi, Messi… i més Messi a l’altra punta de món. Mentrestant, a Barcelona o a Madrid el derbi entre Dodgers i Giants va passar desapercebut malgrat el magnífic espectacle –a les graderies, això sí– que va oferir als neòfits del baseball.
