El passat 17 de gener una efemèride en clau blaugrana va passar força desapercebuda. Feia mig segle que, en ple desarrollismo franquista, Narcís de Carreras prenia possessió com a nou president del FC Barcelona en substitució d’Enric Llaudet. Més enllà de l’acte protocol·lari de torn, durant el seu discurs el nou mandatari culer —exmembre de la Lliga Catalana i secretari de Francesc Cambó durant la Guerra Civil— pronuncià una frase que ha passat a la posteritat com a definidora de la idiosincràsia de l’entitat: “el Barça és quelcom més que un club de futbol”. D’aleshores ençà aquest lema ha esdevingut l’essència que ha caracteritzat el barcelonisme. Allò que vincula el club amb la societat catalana més enllà de l’inherent activitat que com qualsevol altre entitat esportiva desenvolupa.
El Barça, malgrat tot el que envolta actualment el negoci del futbol, és encara —tot i que potser malauradament cada cop menys— quelcom més que un simple equip per a molts dels seus seguidors. Almenys així ho entén bona part de la massa social barcelonista. Tampoc ens hem d’estranyar atès que aquest lligam no és pas nou. La vinculació entre el club i Catalunya es remunta, pràcticament, als seus inicis.
El 1918 el Barça es sumà a la campanya autonomista endegada el novembre d’aquell any per la Mancomunitat de Catalunya. Aquell gest, que Gamper va entendre com indestriable per una entitat arrelada a la capital catalana, provocà que en el seu número 7066 La Veu de Catalunya publiqués, enmig de les informacions referents a la Gran Guerra que assolava el vell continent, un breu a l’apartat Futboleries on descrivia com “el FC Barcelona, que sempre barrina quina en farà, per tal de suscitar enraonies, s’enginyà la manera d’encimbellar-se encara més sense necessitat de reclamar l’auxili dels àrbitres professionals i, per consegüent, de la guarda civil. No féu sinó adherir-se oficialment, i per escrit, a la petició d’autonomia feta pels Ajuntaments de Catalunya i el miracle fou cosa d’un instant: d’un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ésser el club de Catalunya”. Per primera vegada, tot just fa gairebé 100 anys, s’explicitava el rerefons socio-polític que ha caracteritzat la identitat blaugrana fins a dia d’avui.
Cinc dècades després, un procurador a les Corts franquistes pel terç familiar acabà de donar forma al leitmotiv que ha esdevingut des de llavors l’emblema que millor ha definit la singularitat en clau social de l’entitat.
Aquesta voluntat permanent de Gamper per acostar el Barça al poble explica en bona part la seva resurrecció després de patir diverses crisis institucionals, superant fins i tot el tancament del club arran de la xiulada a la Marxa reial el juny de 1925. El club va créixer en paral·lel al manteniment d’aquest compromís amb el país. Ni tant sols en els moments més complicats l’entitat va abandonar aquesta vinculació, ans al contrari. Durant la Guerra Civil i el franquisme, les actuacions en clau repressiva de les noves autoritats van enfortir el simbolisme precedent.
En tot plegat, Gamper és cabdal. No només per persistir, tot copsant el tarannà de la ciutat en un context social i polític molt concret, sinó sobretot per entendre com un club esportiu no podia restar al marge del seu entorn vital. Aquest sportman idealista originari de Suïssa ho va comprendre com ningú. Per això en l’homenatge emotiu a la seva figura que s’organitzà el 1923 el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va fer arribar una nota manuscrita que va ser llegida en públic als assistents on remarcava: “Estranger per naixença, us haveu compenetrat amb els sentiments i els ideals del nostre poble, i per això els catalans us estimem com un fill de la nostra terra”.
Malauradament, tot i reconeixements com aquest, els efectes de la xiulada a la Marxa reial espanyola van provocar la seva destitució com a màxim dirigent barcelonista i el seu exili. Poc després, les autoritats li van permetre tornar a Catalunya tot prohibint que mantingués cap mena de vinculació amb el Barça. Això, juntament amb l’evolució dels seus negocis, abocà a Gamper a una depressió que precipità el seu suïcidi el juliol de 1930.
Anys més tard, el FC Barcelona inaugurava el seu nou estadi a les Corts. Aleshores Gamper patí una nova vexació quan les autoritats franquistes van prohibir que l’equip blaugrana bategés amb el seu cognom el camp nou que s’estrenà oficialment el setembre de 1957. Protestant, estranger, suïcida, catalanista… masses handicaps inassumibles pel règim. Esperem que ara aquest documental serveixi per restituir i donar a conèixer la seva figura al barcelonisme. Gamper ho mereix.
