El partit d’ahir contra el Dinamo de Kíev confirma la bona ratxa de resultats del Barça en la present edició de la Champions i també evidencia que caldrà temps i paciència amb un equip en construcció que combina la intervenció de joves promeses –formades la majoria fora de la Masia, això sí– i l’experiència dels grans capitans que tot ho han guanyat. Hi ha detalls per l’optimisme de cara al futur, més a llarg que a curt termini, però diria que tots ja hem entès que aquesta temporada serà més de construcció que no pas de consolidació.

Però més enllà de les alineacions de Koeman, de la disposició tàctica, de la forma física, o de la manera d’entrenar, hi ha un fet que després d’alguns partits de Champions i de Lliga no es pot dissimular: la manca de somriure al Barça, la poca alegria que desprèn a la gespa un conjunt format tanmateix per gent jove i enèrgica. Dic manca d’alegria, que no hem de confondre amb manca de talent ni esforç.

Les raons, al meu entendre, poden ser diverses. En primer lloc és obvi que jugar sense públic en estadis com el Camp Nou és altament depriment, s’allunya de tot el que és l’espectacle de masses associat al futbol d’elit. Però més enllà de les conseqüències que patim per culpa del virus de merda també és evident que la ferida de Lisboa no està curada ni ha cicatritzat encara. Especialment per als jugadors més veterans, sobretot els capitans, pesa en l’estat anímic, i molt, el desenllaç lamentable de la temporada anterior. L’amargor de la derrota és encara visible a les cares dels jugadors que, paradoxalment, més títols han guanyat a la història del Barça. Fins i tot diria que hi veiem un punt de vergonya conscients i autocrítics per no haver pogut fer més per evitar aquell daltabaix total.

I també pesa, encara, la tibantor evident, pública, persistent i coneguda que ha existit en els darrers mesos entre el vestidor i la directiva encapçalada pel president Bartomeu. Tot i tapar-ho de totes les maneres possibles, al primer equip del Barça aquesta relació es va anar enverinant fins a podrir-se del tot. I les ferides hi són, tot i que almenys a la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí ens diuen que ara es respira alleugerit després de la dimissió de la junta i davant les perspectives de la tornada dels que parlen el mateix llenguatge que Messi i companyia. Esperen interlocutors vàlids, gent que els miri a la cara i parlin sense embuts. El vestidor necessita que el Barça torni a tenir un president que posi les coses al seu lloc i que cadascú torni a assumir el seu rol dins la institució.

La melangia que es reflecteix al rostre dels jugadors només s’esfumarà quan tornin a ser protagonistes d’un relat èpic, d’un projecte consistent, quan tornin a sonar aquelles melodies que fa temps que es van apagar al vestidor, quan ressoni la paraula exacte abans del partit important. Viva la vida!



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa