Un entrenador a qui se li en fot el llegat que hagi pogut deixar, un malcarat en rodes de premsa que representa de manera pèssima la institució allà on tocaria enviar missatges al seguidor. Una grada d’animació que insulta adversaris, tira d’homofòbia i ens fa viure el tipus d’entertainment que els seus promotors volen presentar, com si el públic necessités de guies per veure futbol i la catedral hagués d’erigir-se en vodevil que genera vergonya aliena. Un Camp Nou sucursal de la Sagrada Família, plena de guiris, on és impossible ja viure una hipotètica mocadorada de protesta i fa temps que el Seient Lliure, com el turisme a la ciutat, se’ls hi ha anat de les mans. Un president que titlla la temporada de «molt bona», qualificatiu que no arriba ni a mentida pietosa i no passa de post-veritat barruda. Uns anàlisis posteriors basats en la simple anècdota superficial. Han marcat un munt de gols i han guanyat als poderosos. Visca el pop com animal de companyia. Repertori d’excuses de mal pagador repartides a dojo, basades en la collita de condicionals que sempre tenen a mà per eludir responsabilitats. Si fitxem bé, si encertem en els relleus a certs titulars, si hi ha sort, si el Pisuerga… Una oposició desapareguda, en espera de que la sequera esportiva provoqui un daltabaix, segons ells l’única sortida del túnel sense necessitat de cremar-se. L’establishment, mediocre per ADN, sermonejant-nos sobre la imprescindible necessitat de callar, entomar, no fer un gra massa, no caure en catastrofismes, no anar a extrems. Tothom mirant-se el dit, tothom clamant per la Lluna perduda, colonitzada ara per una altra superpotència, la que fixa l’agenda, la que ens té pendents, la que impedeix l’acurat anàlisi intern. L’excusa i referent perenne de quan érem perdedors, tal com ens tornem a sentir ara malgrat l’estat general de negació.

 

Han evolucionat el model, ens diuen. Tot va com una seda, asseguren. Dilluns vinent s’anunciarà el nou entrenador, es renovarà d’il·lusió el fangal i obrirem el tradicional àlbum dels 200 reforços. Segur que hi ha diners a dojo per fitxar. Trauran un munt de quartos, com mai, traspassant aquells que fan nosa evident a la plantilla. Si cal, penjarem noves pancartes enfront de presidència, així podran gaudir de missatges sense substància, de les paraules sense fets. Mai com ara, mai no ens hem sentit millor. No és fàcil que, en sec, ens treguin trenta anys de sobre i tornem a començar, en la vida com en el futbol. Del camí recorregut, de les claus d’èxit, ni record, ni esment, ni petjada. L’existència en blaugrana es conjuga en present immediat sempre que trobin l’excusa adient a cada moment. Seguim. Si pot ser a Bàbia, molt millor per a ells. Si cal, convertirem en qüestió d’estat que un babau torrat no hagi guardat l’esportivitat deguda mentre celebrava el títol a Cibeles. El que sigui. Mai hem estat com ara, quan tornem enrere en el temps, a reviure aquell dia de la marmota nuñista, com si tornéssim a nàixer amb la mediocritat de comandament imposada com a càstig diví i no haguéssim aprés res pel camí. Estem en les mans que estem, les d’una bona temporada en la nota de curs. Tot en ordre, poden passar a escombrar el panorama sota les catifes quan així ho desitgin. Ah! I Rosell? El cas és que em sona. Ui, quina sorpresa. Però a Florentino, res, oi? Doncs ja estem al cap del carrer. Poc ens passa, sí.



Nou comentari