En l’antítesi de la dita democràtica de manual, el Reial Madrid no desitja ni llum ni taquígrafs. Sonarà a broma, però el màxim poder fàctic esportiu (algú encara ho dubta?) de l’estat espanyol es queixa per la suposada ‘arbitrarietat‘ de les retransmissions televisives. Eufemisme que pretén camuflar que l’evidència resulta contrària als seus interessos. Com això del futbol és una representació de guerra per altres mitjans menys cruents, també aquí la veritat es converteix en el primer derrotat. En l’últim exemple de propaganda, s’ha estès una fal·làcia interessada, consistent en assegurar que els àrbitres sempre escombren a favor dels poderosos, sac on també col·loquen el Barça, primer damnificat històric per aquesta manera de fer. Fa quasi mig segle, Rinus Michels, aleshores entrenador blaugrana, encunyà una sentència lapidària: Si el Barça volia guanyar, havia de ser incontestablement superior. El tècnic holandès se’n adonà del pa que s’hi donava a la pell de brau quasi vint anys després d’instaurada la pauta. Just quan el franquisme va voler endolcir la seva misèria moral a través de l’esport, convertint els blancs en equip representatiu. O com deia el ministre d’exteriors, Fernando de Castiella, en el ‘millor ambaixador’ de les Espanyes. Hem canviat de segle i de mil·lenni sense alterar un bri d’aquell invent d’èxit. Per no viure, el futbol espanyol no ha experimentat ni transició i per certificar-ho res com repassar figures com Villar, Tebas, Sánchez-Arminio -bon alumne de don José Plaza- i altres de perfil similar.

 

Temps enrere, algun curiós se’ns estranyava per la proliferació de llibres i autors dedicats a la memòria blaugrana. La pregunta sobrava: al cap i a la fi, la història l’escriuen els vencedors en veritat que sembla dogma de fe i al Barça, malgrat el seu poder simbòlic, no li ha quedat altra que viure entre llegendes, mites, esbiaixades transmissions intergeneracionals i altres escopetes de fira. Per tant, cal recuperar el pretèrit de dalt a baix, sense confiar en el discurs que ens han volgut col·locar certs interessats des dels centres de poder llunyans. Entre ells, la inoculació del fatalisme, el victimisme i detalls tan barroers com afirmar que totes les figures han sortit malament de l’entitat fundada per Gamper. Tesi falsa com un euro de fusta, si ens posem castissos. Mentre esperonem la imprescindible recuperació del pretèrit ajustant-nos a la veritat i al rigor, n’hi ha prou com a rèplica assenyalar el desert de publicacions similars a Madrid. Per què? Simplement, no els hi interessa la revisió, no fos cas que certifiquessin haver viscut una eternitat amb les vergonyes a l’aire. Els pocs historiadors que corren per la Porta del Sol son simples hagiògrafs, perpetuadors de la mentida mitificada.

 

Segons ells, Di Stéfano, per esmentar l’exemple d’exemples, va aterrar a Chamartín baixant des d’un OVNI o fantasia similar. Impossible demanar-los que acceptin els ajuts de la dictadura, dels governs de tota mena, els tractes de privilegi, les empentes d’ajut. Només cal revisar les famoses cinc copes d’Europa en blanc-i-negre per constatar que foren manegades a pràctica voluntat. Mai acceptaran la veritat perquè seria, simplement, negar-se, desmuntar el relat i la suposada grandesa. La broma dura i dura, repeteix els seus ‘gags’ ja sabuts, cada cop resulta més barroera en l’obtenció dels objectius d’èxit, però ningú es planteja com acabar amb la bicoca aliena. Com si els triomfs del Madrid fossin desig diví en el país de la picaresca endèmica. Enlloc de seguir empassant, n’hi hauria prou amb dir prou. I buscar alternatives en exigència del mínim respecte degut. Amb el procés engegat i la por desada als prestatges d’èpoques superades, aquesta actitud poruga, mesella, d’anar entomant no resulta gaire coherent. Però ningú es planteja, pel que sembla, tocar el dos i deixar-los sols, instal·lats en el muntatge que tant els hi convé. I com deia el clàssic en temps de ‘La Saeta Rubia‘ «per vostès va el pollastre». Ja se’l poden confitar, ja s’ho faran. Segur que més hi perdran ells.



Nou comentari