Els estius són períodes d’alta especulació en els mitjans de comunicació esportius: el mercato omple portades i entretén els banyistes a les platges o a les piscines. De fet, tothom sap que a l’estiu d’informació poca i de titulars masses. Tendència desgraciada a tinderitzar la informació. Però, enguany ens hem tornat a superar: els grans astres del firmament futbolístic tenen la paella pel mànec i saben jugar amb els climes d’opinió de manera brillant per aconseguir els seus objectius. Primer, la possible fugida de Cristiano Ronaldo del Reial Madrid perquè se sentia perseguit per la justícia espanyola. Després, el tsunami del cas Neymar. I una vegada passada la tempesta, què en queda?
Primer. Ja en parlava el professor Joseph Maguire en un magnífic llibre editat el 1999, Global Sport, que la mundialització dels fenòmens esportius ha propiciat l’aparició d’esportistes migrants, entre els quals hi ha mercenaris que no fan arrels i es mouen exclusivament pensant en com enriquir les seves pròpies butxaques. Una lliçó prou coneguda, però que posada en el context de l’actual Barça encara valoritza més a Messi, forjat al planter blaugrana i ara convertit en el millor jugador de tots els temps. L’única manera de combatre el voraç mercato és cuidant el planter.
Segon. Nous actors en l’escena futbolística trenquen els esquemes de l’actual mercat. Els petrodòlars qatarians i els diners de la Xina suposen una revolució de la geopolítica futbolística –algú podia pensar que el FC Barcelona es plantejaria anar a pescar al Guangzhou?–, molt més important que quan la Premier League es va convertir en el somni dels magnats russos o nord-americans. Qatar juga amb el futbol europeu, i el PSG és un actiu posat al servei dels interessos de l’emir, o de Qatar Investment Authority (QIA). Per tant, gastar-se més de 200 milions d’euros per un jugador franquícia es podria interpretar com una qüestió d’Estat.
Tercer. En l’actual context, un Barça governat per tecnòcrates pot quedar superat per les circumstàncies. El president, Josep Maria Bartomeu, va reaccionar tard, quan els rumors de la marxa de Neymar cap a París es podien confirmar al 95%. Sandro Rosell i Bartomeu, a diferència de Joan Laporta, han estat poc diplomàtics amb el poder, han pecat de supèrbia i han menyspreat la comunicació. Una de les conseqüències del rosellisme és que ha permès l’emergència d’un president in péctore com és Gerard Piqué dins del mateix vestidor, que s’atreveix a anunciar públicament per les xarxes socials que el brasiler “es queda” al Barça, sense l’aval de qualsevol dels implicats. Piqué, hàbil a les xarxes socials, també va piular que volia crear el seu propi mitjà de comunicació. Futbol en l’era de la postveritat.
Quart. El futbol té molt bons jugadors, però molta mediocritat intel·lectual. Gairebé, directament proporcional al maquiavel·lisme dels agents, familiars i representants que diuen vetllar pels interessos dels jugadors, essent ells els primers en beneficiar-se de totes les operacions que tanquen. Molts jugadors esdevenen marques gestionades segons l’interès comercial de l’agent (o dels pares?), prescindint del context i la condició humana de l’esportista.
Cinquè. El sistema mediàtic s’ha tornat còmplice de l’estira-i-arronsa entre el Barça, el PSG i Neymar. Deixa de banda la subjectivitat honesta per defensar a ultrança algun dels actors, per apunyalar la competència o crear climes d’opinió a base de titulars poc contrastats o interpretacions superficials. Retorno a un altre clàssic de l’acadèmia, de Daniel Hallin i Paolo Mancini (2003): al Mediterrani, vivíem d’un sistema clientenar.
