El Barça es va deixar mitja Lliga al camp del Cadis. Només mitja, perquè és desembre i són 12 punts de desavantatge, però la percepció és que el club no està en condicions de competir-la, perquè no té en aquests moments la grandesa que se li suposa per fer el que normalment fa, que és guanyar, intimidar, il·lusionar i aspirar a tot. És de pura lògica. Fa tres mesos va encaixar la pitjor derrota de la història i no va ser per casualitat. Leo Messi, el jugador franquícia de l’última dècada, és aquí només perquè el van obligar, ni més ni menys. L’equip necessitava una regeneració profunda i s’ha quedat a mig camí, perquè el club no se l’ha pogut permetre. I l’entitat no té lideratge, ni horitzó, ni impuls a l’espera que els socis triïn nou president i junta directiva el pròxim 24 de gener. Aquesta era l’herència i en aquesta situació la sorpresa seria que el Barça guanyés algun títol important. És més, la prioritat no és guanyar algun títol, sinó sortir d’aquest pou. I a hores d’ara, Ronald Koeman és l’única figura que té un pla per avançar en aquesta empresa.
Hi devia haver uns quants moments millors i situacions infinitament més favorables, tenint en compte la pandèmia i les restriccions econòmiques, per assumir el repte de ser l’entrenador del Barça, però l’heroi de Wembley va deixar el confort de la selecció holandesa per aterrar a la zona zero blaugrana i posar-se al capdavant d’una revolució, una renovació i una reconstrucció, tot alhora, tot amb pocs recursos, tot de pressa. El seu full de ruta implica tancar un cicle per poder-ne encetar un altre. Implica restablir la jerarquia natural en la relació entre entrenador i jugadors. Implica tornar a posar el talent individual al servei del joc col·lectiu. Implica buscar l’energia perduda a través del treball intens, de la competència interna i de la supressió de privilegis. Implica reduir tres o quatre anys la mitjana d’edat de l’equip. Implica la il·lusió, l’ambició i el creixement dels joves. Implica mirar més la Masia. I implica rescatar el concepte jugar bé per guanyar.
Per poder lligar tants caps és obvi que fa falta temps i més recursos. Mentrestant, tràngols tan frustrants com el de dissabte al camp del Cadis sumen infinitament més que les declaracions prèvies de Carles Tusquets –president de la gestora– dient que hauria estat bo vendre Messi l’estiu passat, o el tuit de Víctor Font –aspirant a la presidència del Barça– tot just consumada la derrota amb què va recordar que el que cal és «un projecte sòlid que capgiri el club de dalt a baix». Difícilment un comentari tan encertat en el fons pot arribar a ser tan maldestre i oportunista buscant rèdit enmig de la tempesta d’un postpartit amarg. En tot cas tampoc sorprèn del tot en un candidat que va donar la benvinguda a Ronald Koeman el mes d’agost passat anunciant que, si ell guanyava les eleccions, el faria fora independentment de la feina que fes. Tal qual.
