De petit, no entenia aquell entossudiment. Alguns dels bars més cèntrics de Tarragona eren presidits per la mateixa foto futbolística. Preciosa, sí, ben plàstica, però inintel·ligible si no sabies desvetllar les claus de lectura adulta que s’hi amagaven al darrere. S’hi veia un futbolista blaugrana en vol, un porter de mitges blanques que no hi arribava i un testimoni sota pals. Amb el temps, aconseguiríem posar noms i context a l’acció. Era Evaristo, el brasiler, qui desviava llençat en planxa un cacau mal dirigit a barraca d’Olivella. Vicente s’estirava també en plongeon amb cara de témer el pitjor i Marquitos esperava allò inevitable sota pals, defensa burlat. Foto-periodistes de nivellàs, com Pérez de Rozas, Nicolàs Gonzàlez o Joan Bert, havien mostrat prou habilitat en l’ofici per captar l’instant decisiu, la primera eliminació del Madrid en Copa d’Europa. I aquell símbol s’havia fet pòster sense necessitat d’explicar res més perquè la foto ja ho deia tot. Parlava tant que resumia anhels, frustracions i desitjos d’una llarga època. No calia, sota dictadura, expressar res verbalitzat perquè s’entenia perfectament en mut i blanc i negre. I t’estalviaves problemes i raons. Encara avui és un reflex d’època que esborrona en la seva simple perfecció. Després, Jordi Cotrina, un altre as, ens deixaria a perpetuïtat la cama encara enlairada de Koeman en la falta de Wembley mentre Bakero saltava neguitós de pura expectativa. Segur que cadascú en guarda unes quantes, d’aquestes, i més ara, que cada cop vivim més pendents de la retina i tot ens entra pels ulls. La vida és una càmera, vet aquí a què hem reduït els temps anunciats per Orwell.

 

Amb Messi havíem esgotat qualificatius, admiratius i exclamacions. Màrius Serra, temps enrere, va compilar uns dos cents adjectius que recorrien l’abecedari sencer en clau d’elogi al petitó i les millors plomes contemporànies han abocat tones de talent en la descripció d’aquesta exageració feta futbolista. Potser, de posar-nos exigents, ens faltaven les fotos icòniques, definitòries, síntesis perfectes de l’època que encara dirigeix amb la fredor dèspota d’un monarca absolutista. Ficats sense voler a solucionar la carència, ja en tenim dues, a falta d’una. Santiago Garcés va trencar rècords a les xarxes socials amb la de ‘la valla‘ en la nit onírica del PSG i ara, encara portem fixada al davant, embadalits, la de Pep Morata al Bernabéu. Si la primera semblava religiosa, una mena de bandera onejant d’Iwo-Jima en coliseu futbolístic, aquesta és màgica. S’aguanta sola, son ja 500 gols, és la victòria contra el drac, Sant Jordi, el primer cop que algú calla el Bernabéu en l’èpica dels minuts afegits sense ser de la seva corda i tantes analogies de propina, potser per demostrar que mai en sabrem prou, ni entendrem els girs d’aquest esport capaç encara de sorprendre’ns després de 150 anys de variades i constants representacions de tota mena i mida. Ara, guardem dues fotos per a la resta del segle, per enyorar-nos en el futur, per sentir-nos orgullosos de present i per pregar, malgrat sigui religió laica, que el sant sigui sempre acompanyat com cal mentre s’entesti en fer-nos feliços, que per molts anys sia. També el barcelonisme, ara i aquí, es pot reduir a un simple intercanvi en síntesi: feu feliç Messi i així ell ens procurarà encara majors satisfaccions als simples mortals amants del blaugrana. Tan simple com això, com una o dues fotos de perfecta definició. Llàstima que no ho sàpiguen entendre o siguin incapaços de guipar tres dalt d’un ruc en la seva funesta miopia. Doneu-li el que demani. I no ens referim a calers, que ell no és d’aquest pal. Ell és una icona deïficada o com deia algun enginyós al Twitter, l’única certesa en el nou mil·lenni que mai no ens falla.



Nou comentari

Comparteix