El Camp Nou torna a cridar el nom de Messi. No és un clam de felicitat com el que es produïa quan l’argentí doblegava rivals amb naturalitat. Tampoc de reprovació contra la junta directiva que el va deixar marxar entre llàgrimes. Té més a veure amb la nostàlgia, amb les emocions que unien el barcelonisme amb el millor futbolista que hagi conegut, amb la necessitat donar-li a aquella història d’amor el final feliç que Bartomeu i la crisi de la Covid li van arrabassar i amb l’excitació que provoca en milers i milers de culers la possibilitat que això es faci realitat.
Segur que no hi ha una relació de causa-efecte, com a molt una perversa coincidència, en el fet que el nom del millor golejador de la història culer ha sorgit de la grada de forma organitzada i participativa al minut 10 dels dos últims partits, en els quals el Barça de Xavi no ha guanyat, no ha marcat cap gol i no s’ha agradat ni a ell mateix. Segur que el clam reclamant el retorn del mític 10 del Barça no ha restat motivació, ni esperit, ni responsabilitat en els futbolistes que continuen deixant-se la pell per consolidar aquesta temporada de creixement amb una victòria important i significativa a la Lliga quatre anys després. El que sí que és segur és que aquest clam envia un missatge paradoxal a un club que s’esforça i lluita per deixar enrere la llosa econòmica, patrimonial i esportiva que l’ha descavalcat de l’elit del futbol europeu.
No cal ser una llumenera per entendre que Messi i el Barça es deuen i es mereixen una reconciliació com Déu mana i, si s’alineen els astres, un projecte comú que els retroalimenti a tots dos en el futur. Però també és cert que ni el moment ni les circumstàncies no conviden gaire a imaginar el somni fet realitat. Econòmicament, el Barça necessita almenys un parell d’anys per reconstruir l’estadi, refer la seva economia i normalitzar la nòmina esportiva. I, esportivament, necessita que l’equip creixi al voltant dels nous líders que l’han de conduir de nou al top 5 mundial. No sembla fàcil encaixar el Leo Messi que tots coneixem en aquest esquema.
Si decidís tornar cobrant una cinquena part del que cobra a París, el Barça encara necessitaria vendre jugadors importants per poder-lo inscriure a ell. Si decidís tornar simplement a sumar-se al grup, encara caldria veure si el seu futbol pot realment sumar en talent i gol, sense restar més en ritme, pressió i sentit col·lectiu. Si decidís acceptar un rol diferent del qual ha assumit fins ara al llarg de la seva carrera, encara caldria veure quina gestió de les titularitats, els canvis i les suplències són capaços de mantenir el Xavi entrenador i el Messi jugador. L’estímul és molt gran, però les reserves també.
