En plena canícula, el futbol descansa uns dies. S’ho té ben merescut després d’una temporada extenuant i de 64 partits d’un Mundial (diguem-ho tot) mediocre. La paradoxa és que ara que els diaris esportius tenen menys gruix que en cap altra moment de l’any és justament quan passen les coses importants de debò, les que determinaran de quin mal s’haurà de morir quan toqui jugar-se les garrofes la temporada que ve. Si mirem un any enrere, per exemple, el pla A del Barça era Bellerin, Verrati i Dembele i el pla B va acabar sent Semedo, Paulinho, Dembele in extremis i sense pretemporada i finalment Coutinho al gener i sense jugar la Champions. Encara va anar prou bé guanyant Lliga i Copa! Bàsicament, perquè Valverde va saber reconstruir l’equip com a col·lectiu i perquè Messi va ser el millor de la Lliga en tot (gols, assistències, ocasions, regats, tirs a porteria, penúltima passada de gol,…). Diu l’argentí  que és una «bogeria parlar de messidependència al Barça» i que «si fos cert, és que alguna cosa es fa malament». La qüestió és que Dembele va arribar tard i malament per ser important, que Coutinho va veure la desfeta de Roma des de casa, que Iniesta no es va poder associar amb Verrati, que Messi ho va acabar jugant tot, com Busquets, Suárez o Rakitic, que la plantilla va ser insuficient, cara i a sobre massa gran per deixar espai als joves, que la direcció esportiva va canviar a mig estiu… En realitat fa temps que no s’està fent bé alguna cosa, o moltes, però tan se val, aquest estiu potser canviarà tot.

 

Si més no és l’objectiu de les decisions que s’estan prenent aquests dies des de la completíssima estructura esportiva liderada per Pep Segura, conduïda per Abidal i capitanejada per Valverde. Decisions que tindran conseqüències durant la temporada i més enllà i que, amb els matisos que calgui, responen als tres grans reptes que té plantejats l’equip i el club a hores d’ara. Un és Messi, dosificar-lo (a ell i a algun més) a l’hivern perquè pugui marcar la diferència a la primavera. Un altre és el migcamp, reconstruir el seu fet diferencial molt debilitat per la marxa d’Iniesta, Xavi, Thiago o Cesc i l’error garrafal de deixar escapar jugadors tan entregats a la causa com Modric o Isco. I el tercer és la Masia, que porta anys desconnectada del primer equip per una gestió massa curtterminista i poc compromesa amb el model de club i que ara -diuen- es vol reconnectar, aprofitant  la incorporació d’Aleñà i Oriol Busquets al primer equip i dels campions d’Europa juvenils al Barça B de Garcia Pimienta.

 

És una triple M amb molts vasos comunicants. Per descomprimir Messi, són necessaris Suarez, Dembele, Coutinho i alguna alternativa més, amb desequilibri i gol, que finalment serà el brasiler Malcom (Burdeos), però també un migcamp capaç de dominar el joc i generar aquest desequilibri amb la circulació. I això demana més talent i més fons d’armari. A Rakitic i Sergio Busquets, ja s’hi han afegit Arthur i Aleñà; també hi és Denis Suarez, i l’objectiu és que n’hi hagi un altre -De Jong (Ajax) o Rabiot (PSG)-. En funció dels que hi hagi al final del mercat, Valverde ho pot tenir més fàcil o difícil per rescatar el 4-3-3 o per consolidar la seva aposta pel 4-4-2. I en funció de si el club és capaç o no de vendre (Andre Gomes, Aleix Vidal, Munir, Marlon, Samper, Rafinha, Yerri Mina, Digne…) i deixar la plantilla en 21 o 22 jugadors, serà més creïble o no la nova política de planter. I tindran feina, perquè a dia d’avui (descomptat ja Douglas) encara són 29.

 



Nou comentari