L’estiu ha començat entretingut a can Barça. No ho semblava fa tot just cinc mesos, amb un fitxatge significatiu ja tancat (De Jong), un altre en camí (De Ligt) i els primers indicis d’un tercer (Griezmann), que no feien presagiar grans moviments i menys encara una bomba de disseny com seria el retorn de Neymar i la sortida d’alguns titulars. I no obstant això, aquesta operació impensable i surrealista fa dies que omple planes i planes de diaris. El fracàs del Barça a la Champions, el fracàs de Neymar fora del Barça i el fracàs del projecte faraònic de l’emir de Qatar al PSG amenacen amb provocar la tempesta perfecta.
Neymar va fugir del Barça d’amagat, enganyant tothom, deixant tirat l’equip el mes d’agost, ignorant els aficionats i demandant el club per la prima d’una renovació que ell mateix va truncar. De traca i mocador. Els seus motius eren legítims, la seva aposta discutible, però el trajecte no tenia volta enrere. I tampoc calia, perquè desfer el trident era una necessitat, un pas en la bona direcció per rescatar el futbol col·lectiu i deixar de fiar-ho tot al talent, les ganes i els poders del tòtem format per Messi, Suárez i Neymar. Però aquest no és ara mateix el full de ruta d’aquest Barça sense rumb, que en comptes de construir un equip per als pròxims cinc o deu anys capaç d’afrontar l’era post-Messi, només té al cap arribar a les eleccions de 2021 guanyant la sisena Lliga de Campions. Un projecte curtterminista que no admet revolucions, ni tornar a posar el futbol per davant del resultat, ni apostes decidides i pacients pels joves de la Masia; només tapar forats, fitxar cromos i resar perquè la temporada que ve no hi hagi una mala nit com l’última a Liverpool, o la de Roma fa un any, o la de Torí en fa dos…
Neymar va marxar de Barcelona per triomfar lluny de l’ombra de Messi, però dos anys després el brasiler està més lluny de l’objectiu, la seva imatge està deteriorada pels seus conflictes dins i fora del camp, el projecte del PSG i la Lliga francesa no l’han ajudat, i el jove Kylian Mbappé l’ha superat en la persecució de Messi i s’ha convertit en la joia de la corona del club i la seva afició. Ney pensa ara que qualsevol temps passat va ser millor en tot menys en el seu compte corrent i, convençut de l’error, veu en el retorn al Barça la zona de confort encara que li costi algun caler.
Mentrestant, l’emir de Qatar, propietari del club francès, està fart de gastar-se el que no està escrit per continuar caient als vuitens de final de la Champions i comença a pensar que el rendiment de Neymar no justifica el seu cost, els seus conflictes dins i fora del camp i el seu comportament de vedette, sobretot quan és Mbappé qui ha exercit de crac aquesta temporada. El toc d’atenció públic de la setmana passada, obrint-li la porta, és el tret de sortida necessari per a qualsevol hipotètica sortida. Altra cosa serien les condicions que imposarà per recuperar la inversió (222 milions) feta fa dos anys.
I el Barça? Doncs com els últims anys, encomanat a Messi i a les vaques sagrades del vestidor, aquells que ho han guanyat tot, aquells que ningú discuteix, aquells que cal tenir contents i renovats per cinc temporades encara que passin de la trentena. I aquests, que lògicament prefereixen pensar en la pròxima Champions que no en la pròxima dècada del club, juguen a favor de Neymar, fins i tot si això vol dir anar contra Griezman, que era l’objectiu dels tècnics. Ningú no pot saber si Neymar acabarà tornant al Barça aquest estiu perquè seria qualsevol cosa menys una operació senzilla. El que sí es pot saber és que seria un projecte econòmicament i esportiva lesiu, perquè seria molt car en diners i en jugadors importants a canvi (Dembele, Umtiti, Rakitic, Coutinho…) i també seria -diguem-ho clar- una baixada de pantalons en tota regla per a l’afició i per a la institució.
