Són bons. Molt bons. Boníssims. El trident és un martell que fa miques la majoria de rivals. La contundència de Messi, Suárez i Neymar és sinònim de victòria. Si hi ha intercanvi de cops, el Barça guanya nou de cada deu partits. Hi ha algú que piqui més fort que ells? No, per descomptat que no, però la solució pot convertir-se en un problema. Messi, Suárez i Neymar estripen la resistència dels rivals sense contemplacions, sí, però què passa si no entren en joc? I, sent tan bons, per què no entren en joc? Massa sovint estan desconnectats dels companys, com una península ho està d’un continent.
Ahir, durant molts minuts, el Barça va jugar com un col·lectiu. Línies juntes, mobilitat i opcions de passada obertes. Possessió útil, localització a camp contrari i velocitat de circulació. Era la interpretació perfecta del que necessitava el partit però resulta que va arribar un gol que ho va capgirar tot. L’empat va canviar el City…i el Barça. Va ser llavors quan, fruit de la pressió del rival, el Barça va perdre la brúixola. El City buscava el ganyot i Messi, Suárez i Neymar s’ho miraven des de la seva península. Per què no van aparèixer quan més se’ls necessitava? Perquè no van voler? No. Perquè van jugar malament? No. Un dia més, no hi havia el pont del mig del camp entre el continent i la península. Contra el Leganés no calen ponts. Contra el City, sí. A més el recurs del bombardeig aeri de pilotades ahir no va servir.
Va ser un partit anímicament bipolar. D’acord. André Gomes va estar a punt de tornar a canviar la decoració. D’acord, però les transicions endreçades a la primera part no van aparèixer a la segona. Els tres millors davanters del món no sabien què fer contra un City plagat de migcampistes ofensius i amb un únic davanter, Agüero. Davanters desconnectats contra migcampistes golejadors. El rival també juga però és preocupant que un equip com el Barça pateixi una alarmant facilitat per oblidar-se del mig del camp. A vegades és perquè prefereix cavalcar pels espais. A vegades, com ahir, el rival hi té molt a dir però s’ha demostrat que hi ha un problema al mig del camp. Un problema que els gols del trident han amagat gairebé sempre. En aquest Barça tridentcèntric, si no hi ha trident no hi ha festa. Per bé i per mal, el trident com a símptoma.
